Inici
:: Personatge :: :: Fotos :: :: Textos :: :: Enllaços ::
Personatge



Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897 – Cambridge, 1987)

Va néixer a Santa Margalida el 8 de desembre de 1897, fill d’una família pagesa margalidana que emigrà a l’Alger l’any 1908. Joan Mascaró, que ja destacava per la seva intel•ligència, havia iniciat els seus estudis primaris a la ciutat de Mallorca. Segurament per això, va romandre a l’illa sota la tutela d’un oncle patern i, el mateix any de la partida de la seva família, començà els estudis a l'Escola Superior de Comerç, que finalitzà de manera brillant: aconseguí el títol de comptador mercantil als quinze anys i el de perit als desset.

Tot i els seus avenços acadèmics, en Joan Mascaró no perdé el contacte amb la seva vila natal, on solia acudir els caps de setmana i en temps de festa. El record, de vegades gairebé idealitzat, d’aquella vila pagesa i, per extensió, de la ruralia mallorquina dels inicis de segle l’acompanyà sempre i fou sempre un dels seus referents vitals, com mostren les nombroses referències epistolars, amarades de nostàlgia, a la infància margalidana. Mascaró escrigué, referint-se a ell mateix, que “nasqué a una illa de la Mediterrània, al lloc més bell de la terra. Era a començaments del segle, quan el soroll dels cotxes encara no havia destorbat la pau de les carreteres i dels camins, i quan el clar blau del cel encara no havia estat profanat per el renou brutal dels aeroplans... La mar blava era silenciosa a no ser per la música de les ones, o per el so del vent a les veles blanques de les barques. Només hi havia a l’illa sons d’harmonia: la remor suau de l’herba dels camps o de les fulles dels arbres, el cant dels ocells o de les bèsties, les cançons dels al•lots i al•lotes o dels homes i dones que treballaven als camps, cançons senzilles cantades amb tonades que eren creació de la gent.”

Però el camí i les inquietuds de Joan Mascaró eren uns altres: la seva facilitat per a l’estudi dels idiomes, i el domini de diferents llengües li donaren un merescut prestigi –com ho indica que a 1915 fes d’intèrpret d’alemany per al seu paisà de Santa Margalida, el financer Joan March Ordinas—, cosa que li obrí les portes del món laboral i, també, de l’acadèmic: fou secretari del consolat britànic a Mallorca (1916-20) i professor d'anglès a l'Escola de Comerç (1919-21). Aleshores ja havia pres amb força l’espira del seu interès per les cultures, la filosofia, les llengües i, en general, per les formes de coneixement de les societats que des d'Europa, amb una concepció eurocèntrica i d’aires colonials, han estat anomenades orientals. L’impactà, per damunt tot, un text de l’Índia antiga que el va mantenir fascinat durant tota la vida: el Bhagavad Gita. L’havia conegut per una traducció, pel que sembla no gaire afortunada, que li havia deixat llegir un altre professor de l’Escola de Comerç.

D’aleshores ençà, l’endarrer de Joan Mascaró era estudiar la llengua original del Gita -el sànscrit- i poder llegir l'obra directament. L’oportunitat es presentà quan, el 1924, el famós financer de Santa Margalida Joan March Ordinas –que coneixia el seu prestigi i que devia recordar la seva ajuda com a intèrpret anys enrere— li proposà d'acompanyar, en qualitat de tudor, el seu fill -Joan March Servera- a estudiar a l'estranger. Tudor i tutelat viatjaren per diverses contrades d’Europa per proporcionar al fill del financer una formació sòlida en el món del comerç i de les finances. Els interessos personals de Mascaró, però, tenien unes altres fites: les llengües orientals, el sànscrit, el Bhagavad Gita. Segurament amb aqueix objectiu proposà a Joan March Ordinas que el periple educatiu continuàs a la Universitat de Cambridge. Finalment, el financer margalidà acceptà la proposta i ambdós, tudor i tutelat, es matricularen l’any 1926 a la famosa universitat anglesa.

Aleshores Joan Mascaró es pogué dedicar a la seva passió: els seus estudis d'anglès i –sobretot— de llengües orientals (sànscrit i pali). Les seves aptituds per a aqueixes tasques s’evidenciaren en poc temps: l’any 1928 la Universitat li concedí el premi extraordinari de sànscrit; el 1929 aconseguí la llicenciatura (Bachelor of Arts) i el 1930 fou nomenat vicedirector i director d'estudis d'anglès del col•legi Parameshvara de Jaffna (Sri Lanka), cosa que li permeté conèixer de primera mà i durant dos anys les societats que fins aleshores només coneixia de manera llibresca, filosòfica i literària. Mantingué el càrrec fins el 1932, any en què passà a exercir el de professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any següent aconseguí el títol de doctor (Master of Arts) a la Universitat de Cambridge. Dos anys després, el 1935, començà a fruitar el seu vessant de traductor. Aquell any es publicà la seva traducció, directament del sànscrit al català, del càntic XIè del Bhagavad-Gita, que fou imprès a Barcelona i reproduït per la revista La Nostra Terra.

MASCARÓ, UN ESCRIPTOR EN ANGLÈS

Aqueixa trajectòria tan prometedora s’estroncà, tot i que només fos temporalment, el 1936 com a conseqüència de l’esclat de la Guerra Civil. Joan Mascaró tengué clar el seu posicionament: tot i que era un pacifista reconegut, s'oferí a allistar-se a l'exèrcit republicà. Aqueixa oferta, afortunadament, no fou acceptada, potser perquè les autoritats no consideraren convenient que un intel•lectual del seu prestigi i d’una bel•licositat més que qüestionable, es veiés exposat a la mort al front. Atenent al tomb que prenien els esdeveniments, Joan Mascaró decidí exiliar-se a Anglaterra. S’instal•là a
Cambridge, on continuà la seva tasca de traducció dels llibres sagrats d'Orient però, a partir d'aleshores, a l'anglès. La llengua catalana perdia el que, segurament, ha estat un dels seus traductors més brillants. En contrapartida, la llengua anglesa guanyava un dels seus millors conreadors no nadius.

Mascaró, tanmateix, continuava la tasca que s’havia fitat. La seva traducció dels Upanishads (1938) rebé elogis significatius en el món literari, entre els quals destacaren els de Jorge Guillén i el premi Nobel Rabindranath Tagore, que li expressà el seu reconeixement afirmant que “ens ofreneu una versió per fortuna no estrictament literal i, per tant, més verídica, feta amb correcta interpretació i en un llenguatge sensible que capta, de les paraules generadores, la veu interna que transcendeix tota limitació verbal.” Aqueixa idea i aqueix estil de traducció, que entusiasmà Tagore i Guillén i, posteriorment, tants de milenars de lectors, prescindia de l’aparell erudit dels filòlegs universitaris i –deliberadament— no incorporava notes que justifiquessin les tries lingüístiques i conceptuals que Joan Mascaró havia adoptat. Això mateix, com es podia esperar, acabà per suposar-li crítiques d’intel•lectuals amb una idea de la traducció –i de la cultura— més academicista. Mascaró, a l’ entretant, continuava treballant i traduint, de vegades amb una situació personal marcada per les dificultats econòmiques i d’altres voltes amb el reconeixement que pertocava a un intel•lectual de la seva talla.

A més a més, no es limità a traduir, sinó que es dedicà a pensar i a escriure sobre els textos en què treballà tan pacientment –i, també, que tant estimà—. Començà a desenvolupar, de mica en mica, un pensament basat en l’estudi dels texts fonamentals, de naturalesa espiritual, de les diferents religions i escoles filosòfiques del món; això, tot reflexionant sobre què tenien en comú i què tenien de complementari i cercant com conjugar la unitat i la diversitat cultural dels diversos pobles del món. Tot plegat es fa avinent, d’una manera o una altra, en la seva producció intel•lectual impresa a partir d’aleshores, sempre en llengua anglesa.

Els seus vincles amb aqueixa llengua i el seu país d’acollida augmentaren quan, el 1951, es va casar amb Kathleen Ellis. Tanmateix, els noms dels fills bessons del matrimoni, Martí i Maria Coloma, tenien clares ressonàncies mallorquines i certament familiars. A l’entretant, la feina continuava i ja era objecte d’un cert reconeixement: el 1954 llegí "A star from the east", conjunt d’apreciacions personals del Bhagavad-Gita, convidat per la reina Juliana d'Holanda; el text posteriorment fou imprès a Cambridge. Les publicacions d’entitat, tanmateix, es torbaven i, significativament, les dues següents no foren editades a Anglaterra –tot i que eren en anglès—, sinó a Mallorca, amb l’ajut del seu amic Francesc de Borja Moll: es tracta de Keats. Poems (1955) una antologia de la poesia de Keats (Editorial Moll) i de Lamps of fire ('Llànties de foc'), selecció de texts de naturalesa espiritual de totes les religions del món (Editorial Moll), que rebé crítiques molt elogioses en el món anglosaxó.

L’èxit, però, no arribà fins el 1962 quan es publicà la seva traducció del Bhagavad-Gita a Penguin Books. La gran acollida de l’obra –repetidament reeditada fins l’actualitat— en certa manera certificava l’èxit de la seva idea de traducció: “el valor d’una escriptura espiritual és el valor que té per a nosaltres ara i aquí, i l’autèntic problema és com traduir la seva llum a la vida”, escrivia al pròleg del llibre. Un autèntic èxit per a un escriptor en anglès no natiu que li va permetre consolidar la seva vinculació amb la Facultat d'Anglès de la Universitat de Cambridge, cosa que es convertia en el reconeixement implícit de més de tres dècades de feina silenciosa i persistent.

El seu domini dels texts espirituals no es limitava als “orientals”, com ho demostra el curs que impartí l’any 1965 per encàrrec de la Universitat de Cambridge sota el títol "Valors literaris i espirituals de la Bíblia anglesa del 1611". L’èxit de les publicacions de Joan Mascaró continuà amb les traduccions (1965) dels Upanishads, del sàncrit a l'anglès, i del Dhammapada (1973), del pali a l'anglès, totes dues amb un pròleg introductori. Però, tal com s’ha indicat abans i ha recordat Oscar Pujol, les traduccions angleses del Gita, dels Upanishads i dels Dhammpada foren criticades per segons quins lletraferits anglesos (López, G. i Mas, A , Edicions UIB, 1997). El motiu? Fonamentalment, no ser traduccions literals i no anar comentades amb notes explicatives. Tanmateix, tal i com es podia llegir a la nota necrològica de l’intel•lectual mallorquí publicada a The Times, aqueixes traduccions foren apreciades per milenars de lectors. El perquè és fàcilment explicable: tal i com s’explica en aquella nota, l’objectiu d’en Mascaró fou convertir l’essència de l’original en un anglès pur i poètic o, dit d’altra manera, ser més fidel a l’esperit que no a la lletra del text. És a dir, el que duia endarrer Joan Mascaró era comunicar el sentit d’aquelles obres, tan llunyanes en el temps i en el context sociocultural, als lectors “occidentals” fent-los avinent aquesta visió de la realitat.

Aqueix concepte de la traducció li permeté arribar, en un moment que les anomenades cultures “orientals” estaven especialment de moda, a un públic àvid -especialment en el món anglosaxó- de conèixer el món i la filosofia de l’Índia. Tot i que de vegades fos bàsicament per qüestions –diguem-ho així— estètiques. Les vendes de les seves traduccions en edicions de butxaca es comptaren per centenars de milers d’exemplars i el convertiren en un personatge relativament popular i habitual en els mitjans radiofònics i televisius de l’època. L’any 1967 va ser entrevistat a la televisió i hi va conèixer els Beatles. La banda, particularment George Harrison, rebé la influència de Joan Mascaró durant la seva incursió en el món de la mística i la música “oriental”, que s’evidencià en les cançons composades aquesta època. Un dels resultats més coneguts fou The Inner light, poema que els Beatles musicaren per iniciativa del místic mallorquí.

Mentrestant, Joan Mascaró era un perfecte desconegut al nostre país, tret d’entre una petitíssima –però notable— minoria d’intel•lectuals com, per exemple, Blai Bonet i el seu amic Francesc de Borja Moll. Paradoxalment, Mascaró començà a ser una personalitat coneguda a l'Estat espanyol gràcies, sobretot, a la televisió i no –directament, almanco— a les seves traduccions: l'abril del 1979 participà en un programa televisiu anomenat La Clave sobre religions. Això darrer ajudà a redescobrir-lo i a prendre consciència de la importància de la figura d’aquell mallorquí de Santa Margalida que vivia a Cambridge i que fou reconeguda, l’ any 1983, amb el títol doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, tot i que la investidura no es pogué dur a terme en persona per mor del delicat estat de salut i de l’avançada edat de Mascaró.

Prop de dos anys més tard, el dia de Santa Margalida de 1985, l'Ajuntament de la seva vila natal el va nomenar fill il•lustre. Amb motiu d’aqueixa avinentesa, Joan Maimó i Vadell, amic coral de Mascaró, publicà una breu biografia. Dos anys després, el 1987, Joan Mascaró i Fornes morí a la seva residència de Comberton (Cambridge). Tal com era el seu desig, fou enterrat a Santa Margalida amb una inscripció, escrita en català i en anglès, en què es llegeix: "Venim de Déu, vivim en Déu, anam a Déu. We come from God, we live in God, we go to God".

JOAN MASCARÓ I MALLORCA

Joan Mascaró, una vegada consolidada la seva situació socioprofessional a la dècada dels seixanta i setanta, duia endarrer tornar a Mallorca, establir-se a Santa Margalida, a S'hort d'en Degollat, i tornar a cobrar el català com a llengua literària. Desgraciadament, diverses circumstàncies de naturalesa personal no li ho varen permetre. Però, tot i mantenir la residència a Anglaterra, Mascaró mantingué els vincles amb el nostre país i amb la cultura catalana. Així ho evidencien les seves intervencions radiofòniques, periodístiques i literàries i la seva extensa correspondència –que Mascaró convertí en una espècie de gènere literari—, amarada de referències a Santa Margalida, a Mallorca i a la cultura del seu país, que mostren tant el record i l’enyorança de la terra en què va néixer com la seva preocupació per la salut de la cultura i de la llengua natives.

Mascaró pensava que a cada país - a Mallorca i als països de llengua catalana en particular- la llengua pròpia havia d'ésser la seva primera llengua, sense que això suposàs una negació de les altres llengües, cultures i visions del món; just al contrari, pensava que era la primera passa per poder conèixer-les. En paraules de Mascaró, “És una veritat gran, universal (...) que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'Infinit”. Joan Mascaró, d’acord amb aqueix ideal, no va renunciar mai a la mallorquinitat i a la catalanitat sinó que, contràriament i a Anglaterra estant, es convertí en un dels principals impulsors del Diccionari Català-Valencià-Balear i en un gran divulgador en el món anglosaxó de la literatura mallorquina en particular i catalana en general.

Obra pòstuma i algunes publicacions sobre Joan Mascaró

1990: Joan Maimó i Vadell publicà la biografia Joan Mascaró Fornés Els múltiples espais de la Saviesa.

1993: L'editorial El Tall publicà Cartes d'un mestre a un amic, recull de les cartes remeses per Joan Mascaró al margalidà Joan Francesc March.

L'editorial Moll publicà Creació de la fe, traduïda al català per Elisabet Abeyà amb una introducció del seu deixeble William Raddicce. Es tracta d'una selecció de notes manuscrites que recollí Mascaró amb la intenció d'enllestir un llibre que resumís la seva visió espiritual. Se'n feren dues edicions: una bilingüe català-anglès i una altra només en llengua catalana.

1994: La Fundació Carles Pi i Sunyer publicà a Barcelona l'epistolari entre Carles Pi i Sunyer i Joan Mascaró, a cura d'en Francesc Vilanova.

1996: Es publicà el segon volum de Lectures mallorquines, de Joan Francesc
March, amb una introducció d'en Mascaró.

1997: Aprofitant l’avinentesa de la seva investidura com a doctor honoris causa, la Universitat de les Illes Balears publicà dos volums dedicats a Mascaró: Joan
Mascaró Fornés (1897-1997), recull de textos de Joan Mascaró i d'articles sobre la seva obra o persona i La idea d'educació en l'obra d'en Joan Mascaró i Fornés, obra de Margalida Munar i Munar. Amb aqueix mateix motiu l'Ajuntament de Santa Margalida patrocinà un número extraordinari de “Sa revista de Santa Margalida” dedicat a Joan Mascaró Fornés.

1998: L'editorial Moll publicà en dos volums Correspondència de Joan Mascaró (1930-1986), recull de l'epistolari de Joan Mascaró amb destacades figures de l'àmbit cultural i públic mallorquí, català en general i espanyol, seleccionat per Gregori Mir i precedit d'un acurat estudi introductori d'aqueix autor.

2001: Les editorials Moll i Proa publiquen Diàlegs amb l’Índia, recull de les introduccions i pròlegs de les traduccions de Joan Mascaró.

2005: Joan Miquel Mut Garcia llegeix a la Universitat de les Illes Balears la tesi “El ioga de Joan Mascaró i Fornés”. L’ajuntament de Santa Margalida publica Joan Mascaró, la Vila i els margalidans, recull de la correspondència mantinguda per Mascaró Fornés amb persones del seu poble natal de Santa Margalida, a cura de Joan Francesc March

Antoni Mas

 

 

 

Obra Cultural Balear