UNITAT I VARIETAT La terra i el cel són la gran escola de l'home. Els mestres són Déu i la natura i el seu esperit. Naturalment que els estudis d'idiomes i literatura han de començar pels propis, com també la geografia, la història i la vida. Sempre s'ha d'anar d'allò conegut a allò desconegut. Educar és formar un ambient de bondat, veritat i bellesa per ajudar a la vida que tots els nins i les homes ja viuen. Jo crec que tot d'una que el nostre poble desperti sentirà l'alegria de trobar-se; i a la seva cultura natural hi anirà afegint elements d'altres cultures, sempre amb harmonia. Fa molta de pena veure que a Mallorca la enseñanza oficial ha procurat desterrar sempre tot contacte amb la vida que comença naturalment en les coses conegudes. Els infants han de començar a estimar els ocells, flors, plantes, arbres, mar, cel, terra, muntanyes, història, vida, llengua i tradicions de Mallorca abans d'anar a les altres illes, a Catalunya, València, Castella i resta d'Espanya, Europa i tot el món. És la intensitat d'amor que ens fa universals, i aquesta intensitat s'obté anant de les coses de prop a les d'enfora. Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions; i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia. El gran problema és crear unitats fortes, assimilant les coses universals. Aleshores es pot resoldre el gran problema de la unitat i de la varietat. Joan Mascaró, la Vila i els margalidans, edició a cura de Joan Francesc March (2005) PER QUÈ EL CATALÀ HA DE SER LA LLENGUA DE LA LITERATURA DELS AUTORS MALLORQUINS 9 d'agost 1948 Al Senyor En Joan Francesc March i Qués    Ciutat de Mallorca Benvolgut amic: Fa un moment he rebut la vostra lletra i deix feines urgentíssimes per respondre-vos tot d'una. Abans de tot vos he de dir amb l'afecte d'un pare – el vostre pare no crec que vos pugui donar un consell sobre aquestes coses – que si pensau escriure literatura, sigui novel.la o poesia o altra literatura, en llengua diferent de la de la terra allà on viviu anau absolutament desorientat. La nostra tradició, la nostra ànima, la nostra cultura viva del poble, la nostra terra, no és castellana, ni andalusa, ni gallega, ni murciana: és mallorquina. Jo sent un gran amor per Castella i la llengua castellana, estim i admir el seu gran valor, Castella podrà ésser més o més poc que Mallorca, però un fet és evident: no és ni pot ésser mai la mateixa cosa. Hi ha moltes de mares en el món, cada persona té la seva, totes són dignes del nostre respecte, de la nostra simpatia i del nostre amor en Déu; però tenim o hem tengut una mare, única. Voler dir que entre ella i nosaltres no hi ha una relació també única és enganyar-nos, és anar contra la veritat, i tot art i vida noble és veritat. Ara bé, si un de nosaltres se'n va a viure a terres castellanes o un, com jo, a terres angleses, vivint sempre en un ambient castellà o francès o anglès o el que sigui, aleshores pot arribar a empeltar una branca d'una altra cultura i llengua a la nostra, i el nostre arbre pot donar dues fruites, com un ametler pot donar ametles i albercocs. Joseph G. Conrad era de Polònia i fins els 21 anys no sabia anglès. Vingué a Anglaterra, va ésser capità de nau anglesa, va adoptar la llengua anglesa i va arribar a ésser un dels primers novel·listes en llengua anglesa moderns. Però si ell, vivint a Polònia, hagués escrit en anglès hauria estat una cosa absurda. És la cosa absurda i monstruosa d'unes escoles a terres que parlen la llengua de Ramon Llull i del Rei En Jaume, on s'ensenya el francès i l'anglès, i altres coses poc o molt, – més poc que molt! –, però no s'ensenya una paraula de la llengua i literatura pròpies. De fet, hem de veure que durant els 300 anys que la llengua nostra fou negligida res varen produir els que la parlaven, de gran valor literari. Quins són els escriptors, poetes o prosistes, de les terres de la nostra llengua, dels darrers 300 anys? : són Verdaguer, Maragall, En Costa i Llobera, Alcover, En Ruyra i altres. És a dir, són aquells que se trobaren l'ànima seva, arrelada dins l'ànima del poble. Parlar-me d'una novel·la sobre el poble allà on jo vaig néixer -per a mi de recordances sagrades- i dir-me que aquesta novel·la és escrita d'un germà meu, de la meva terra, que té les arrels en ella, com jo tenc; però és escrita en llengua artificial, de terres llunyanes i d'una tradició tan diferent de la nostra, és donar-me molta de pena. Com vos he dit, he deixat feines urgents, urgentíssimes, per dedicar-vos una hora i dir-vos allò que ningú me va dir quan jo tenia els anys vostres, allò que ningú vos dirà, ja que la gent no dóna consells si altres no en demanen; i amb això fan bé i fan mal. Si jo aconseguia amb aquestes paraules, en les quals va tota l'experiència cultural de la meva vida, fer-vos pensar una mica, no me sabrà greu el temps perdut, que seria ben guanyat. Vaig ésser dos anys a l'Illa de Ceilan. Ensenyava literatura anglesa, i sànscrit en un col·legi. Jo els deia això mateix que vos dic ara a vós: que era una cosa absurda voler escriure literatura en anglès lluny d'Anglaterra. Ara ho comprenen. Si voleu ajuda cultural, ajuda literària, ajuda espiritual bella, demanau-la a alguns amics del grup cultural de Ciutat: Mn. Antoni Pons - Monterrey, 14, Santa Caterina; En Josep Sureda, Via Roma, 57; En Miquel Forteza, Sant Bartomeu, 17; En Joan Pons, Sant Sebastià, 10; En Francesc de B. Moll, Sant Sebastià, 11. Ells podran fer-vos amic d'alguns joves que no conec, però que me diuen que prometen molt. Allà són les vostres arrels, la vostra vida cultural. Si vos separau d'ella no fareu ni una cosa ni altra: ni la llengua vostra, ni la forastera. Els pocs mallorquins que escrigueren el castellà una mica bé foren En Gabriel Alomar, Mossèn Costa: tots ells formats dins la nostra tradició cultural. No puc dir més, ni tenc més temps. Això que me demanau del nostre camp de Santa Margalida m'estranya una mica. No el coneixeu? Ara bé, si vós hi anau, si vós estimau els camps, els arbres, les parets, els cels, els homes vells i joves i infants, i les dones velles i joves i nines, si tot ho mirau, no amb els ulls de la vanitat d'un jove parent d'En Verga, sinó amb l'amor i humilitat, que és pau i tranquil·litat, totes les coses i les persones vos obriran el cor, vos mostraran llurs secrets. Una tonada de batre, la cara d'un infant, una flor, un arbre, tot vos contarà una vida, una ànima. L'energia de la nostra gent, llur realisme fort, romà, la vida forta, de la terra, del nostre poble, llurs tradicions, l'església, Juníper Serra de Petra, tot vos contarà coses i les persones vos obriran el cor. No me parleu de Propaganda turística que no és gairebé més que vulgaritat, grolleria, i prostitució de les coses belles per aprofitar els egoismes dels que no estimen les belleses de Mallorca, sino en relació amb els seus negocis petits! Naturalment que procur exagerar una mica per explicar-me amb poques paraules. Vos abraça el vostre amic, Joan Mascaró Cartes d'un mestre a un amic (1993) RECORDANCES DEL PASSAT I PREOCUPACIÓ PER LA LLENGUA DE MALLORCA Gràcies a Déu que la nostra Catalunya , la gran, té una força del poble que parla l'idioma de Ramon Llull i la gran força de sa literaura d'ençà de la Renaixença. Però hi ha molt a fer. Hi ha molt a fer: a la família, a l'església, a l'escola, a la vida social, a fer comprendre que l'amor, comprensió i estudi de l'idioma de les Illes, idioma català, és font d'alegria i cultura. Ja sabem que hi ha pares que, si no troben una escola on el nostre idioma sia el primer en el qual els infants aprenen a llegir i a escriure, aleshores han d'ésser els primers mestres: llibrets amb estampes i els noms en català, en castellà i si volen també en francès per veure com és fàcil passar de la llengua pròpia al coneixement d'una altra; i el mateix llibret pot servir als infants castellans que, residint en terres de llengua catalana, tenen el dret a posseir dues llengües. L'església té el dret i podríem dir que l'obligació moral d'emprar l'idioma nostre. Pensem en el cas deplorable dels pocs sermons en català a la Seu de Palma. Què pot dir l'esperit de Ramon Llull i del seu bon rei Jaume II, que ens va donar el castell de Bellver, del qual fins i tot el nom és poesia? A les escoles falten bones biblioteques dels nostres autors, de les Illes i del Principat, llibres per deixar als alumnes intel·ligents que els vulguin llegir. La tasca de l'escola és formidable. El mestre bo no és el que sap molt, sinó el qui donà no sols informació, sinó també inspiració, el que crea ànimes que senten l'alegria del bé i de la bellesa, i l'alegria del pensar clar, que desperta fe i mai fanatisme i que adoren el Déu de bé i de bellesa, de veritat i de justícia. Si l'escola no ajuda l'alumne, aleshores l'alumne s'ha d'ajudar a ell mateix. La bellesa de la naturalesa i les circumstàncies del naixement m'ajudaren molt. Nat a un poble de Mallorca, a una casa de camp en una petita finqueta on el mallorquí pur era el sol idioma jo, de petit i els primers anys de jovenesa, vaig poder sentir la cultura natural del nostre poble no contaminada per la cultura artificial de ràdios i televisions i fins i tot de pares que pensen que és natural que la llengua de l'escola sia la del Gobierno central. En els temps de figues i d'ametles venien sis o set jovenetes, quasi nines, a ajudar a la collita de figues, o a triar el bessó d'ametla. Assegut jo a la taula amb elles, una tia àvia que dirigia la feina es posava a cantar "La porquerola": "El rei n'ha fetes fer crides, que viva, viva! que crides n'ha fetes fer, que viva l'aronger! O les notes tristes dels presoners de Nàpols: "A la ciutat de Nàpols, la vida mia, hi ha una presó, la vida mia, la vida amor! I altres romanços. Recordances de pura alegria, de jovenesa. Les jovenetes cantant els romanços. Acabada la feina del dia, de vegades un poc de ball mallorquí damunt l'era. “Introducció” a Lectures mallorquines , vol II, a cura de Joan Francesc March (1996)   Selecció a cura d'Antoni Mas