Les tertúlies literàries del carrer de Sant Alonso
A finals de 1895 fins a la primeria dels anys vint Joan Alcover, que tenia el do de la paraula brillant, s’erigí en el guia del grup d’intel·lectuals mallorquins. I cada diumenge capvespre Joan Alcover obria la porta de casa seva, situada al carrer de Sant Alonso, número 60, als escriptors i artistes de Mallorca, de Catalunya i de les més diverses procedències. Al bell mig del saló rosat, que guaitava sobre el jardí de la casa del poeta, el grup d’intel·lectuals s’aplegava entorn del gest elegant, polit i fi de Joan Alcover per parlar de les novetats artístiques i literàries, que venien de Catalunya i d’Europa. Ben aviat el carrer de Sant Alonso es convertí en un santuari de l’art, en un centre de peregrinació obligada per als artistes i per als intel·lectuals que venien a Mallorca interessats per la cultura. Venien atrets per l’aura que desprenia Joan Alcover, la mirada del qual, en parlar d’art i de poesia vora l’escalfapanxes de la llar, es transformava com arborada d’espurnes i la seva paraula, sedosa i lluent, il·luminava els nouvinguts amb tota casta de reflexions i de matisos.
El salonet literari que Joan Alcover presidia a casa seva era un temple obert a l’art i a la literatura, que sabia aglutinar personatges de les més diverses tendències ideològiques i artístiques, de manera que tots els viatgers que hi assistiren han recordat la gran tolerància i la comprensió que imperà en aquest grup intel·lectual de Mallorca. Aquest aire de placidesa que es respirava en aquestes tertúlies afavorí la concòrdia entre persones d’ideologies tan oposades com el lingüista Mossèn Antoni M. Alcover i el poeta Gabriel Alomar. Amb aquesta capacitat harmonitzadora i reflexiva de Joan Alcover, amb la seva visió clara de l’art i amb les seves dots de bon conversador, ajudava de manera espontània qualsevol intent de transmetre a la societat l’art i la cultura, així com aconsellava els escriptors joves en el seu quefer literari.
Entorn del nostre poeta s’aplegaven en bella i familiar conversa els poetes Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Alomar, el musicògraf Antoni Noguera, el dramaturg Joan Torrendell, el lul·lista i escriptor Mateu Obrador, el poeta i traductor Joan Lluís Estelrich, el Pare Restituto del Valle, el governador civil Álvarez Sereix, el Bisbe Pere Joan Campins, l’historiador i poeta llatinista Mateu Rotger, el filòleg i folklorista mossèn Antoni M. Alcover, el narrador Joan Rosselló de Son Forteza, el polític i financer Fèlix Escalas i els poetes de les noves generacions Miquel Ferrà, Josep M. Tous i Maroto, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Guillem Colom, Joan Ramis d’Ayreflor...
En aquest santuari de l’art, els escriptors mallorquins i els que hi arribaven d’altres contrades, com Santiago Rusiñol, Josep Carner, Josep M. de Sagarra o Rubén Darío, hi llegiren en primícia algunes de les seves composicions i cercaren l’aprovació de Joan Alcover, perquè el consideraven un model de bon gust i d’esperit afinat.
Aquest paper de guia de l’art el dugué a l’elaboració de nombroses conferències ¾algunes reunides a Art i Literatura (1904)¾, a presidir múltiples actes dels Jocs Florals i a la redacció d’un bon grapat de pròlegs i biografies de diversos personatges distingits i relacionats amb la nostra cultura. Entre les conferències i els discursos més destacats de Joan Alcover, cal assenyalar A la capella de Manacor (1901), Als amics del Saló Beethoven (1902), La llengua materna (1903), Humanització de l’art (1904), La llengua catalana és entre nosaltres l’única expressió possible de l’escriptor-artista (1906), Reacció literària (1910), El lulismo en Mallorca desde mediados del siglo XIX (1915), Cultura de llenguatge (1916), La juventud de Mistral (1918), L’art segons Tolstoi (1922)... Dels diversos parlaments adreçats a alguns mestres literaris, podem anotar Àlvarez Sereix (1899), En Jeroni Rosselló (1900), Àngel Guimerà (1909), Pere d’Alcàntara Penya (1910), Joan Maragall (1912), Maria Antònia Salvà (1918), Prat de la Riba (1918), Miquel dels Sants Oliver (1920), Miquel Costa i Llobera (1922), Josep Lluís Pons i Gallarza (1924), Rubén Darío (1924), Marian Aguiló (1925), Santiago Rusiñol i el modernisme a Espanya (1902), Santiago Rusiñol (1925)...
