Inici
:: Personatge :: :: Fotos :: :: Textos :: :: Enllaços ::
textos


POESIA

Cap al tard (1909)

-Cançons de la Serra-

LA BALENGUERA

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.

             Cançó Popular.

La balenguera misteriosa,
com una aranya d’art sutil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila,
teixint la tela per demà.

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.

Girant la ullada cap enrera,
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.

Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d’il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar:

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.

Bellugant l’aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquila,
destria l’auba qui vendrà.

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.

De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent
de la infantesa qui s’enfila,
de la vellura qui se’n va.

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.

 

L’ERMITÀ QUI CAPTA

Hoste só de l’altura; és mon ofici
de casa en casa demanar almoina,
per tota l’encontrada a on els ecos
de l’ermitatge tremolant arriben.
Ma petja seny pels viaranys del terme;
conec les heretats i les cabanes
i els pobles i els veïns, i els deman noves
de llurs tribulacions i llurs ventures.
Per ço del mirador de l’alta ermita
jo veig quelcom que els viatgers no veuen,
els viatgers que indiferents trescaren
la terra del voltant.

Si vols estendre
pels amples horitzons de la muntanya
l’esguard contemplatiu, ans de pujar-hi
recorre pam a pam tota la terra
que des del cim dominaràs; atura’t
al comellar, al bosc; guaita la mina,
saluda els nius humans; vulles conèixer
la clapa de verdor si és blat o és ordi;
i aixís, escorcollant cosa per cosa,
a la contemplació ton ull prepara.

No per això s’esvairà el misteri,
del fons de tota cosa inseparable;
si avança la claror, l’ombra recula,
com més va reculant, més imponenta.

La nit plena d’estels, per l’home savi
que els coneix d’un en un, és menys divina
que pel qui veu només en l’estelada
una munió de signes incompresos?
Un temps, per la nocturna escampadissa
de llumets casolans que el puig revolten,
com un cel ajagut sobre la terra,
l’esguard lliscava indiferent; mes ara
cada llum és un nom, una vivenda
on he segut a dessuar, a l’ombra,
o he escalfat una estona les mans balbes
en la fumosa cuina; on he rebudes
mercès de pietat o la dolcesa
d’ésser humil davant la porta closa.
Sota aquells horitzons, altres més íntims
atreuen l’esperit; i així fruint-ne
la plenitud de la visió, penetra
la mirada, com aigua dins l’esponja,
en la fonda expressió de la natura.

 

MIRAMAR

Sempre visquí vora del mar,
mes fins avui no el coneixia;
sobtadament, a Miramar,
m’ha revelat sa fesomia.

Sembla somriure i alenar,
com una verge qui somnia;
de món a món sembla passar,
com una immensa correntia.

Vénen la flota i el fibló,
i del fantàstic horitzó
no s’interromp la pau eterna.

Sols, an els ulls del pelegrí,
vibra quelcom de gegantí
quan passa l’ombra de Blanquerna.

                       

-Elegies-

LA RELÍQUIA

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l’hora
que m’ha duit aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora,
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l’ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos,
muntant a la branca de les atzeroles.

Ningú sap com era
que entre l’esponera
de l’hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d’antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
de l’hora encantada.

Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen obrir
quan veig que no vessa,
ni canta ni plora, la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de l’engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d’un món esbucat...

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.

 

DESOLACIÓ

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens jo, res parlaria de la mitat que em manca;
 jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

-endreces-

ALS AUTORS DE  HORACIANES  I  ENLLÀ

Per camins diversos,
a on la guiau,
la Musa divina
que us dóna la mà?

 Senyant la nuesa
de son peu descalç
en l’arena humida,
l’he vista passar,
amb cabells a lloure,
 fresca i odorant
de l’aigua nadiua
que en la fosca naix.

L’he vista llavores
amb cabells nuats
 i túnica grega,
la lira en les mans,
per la graderia
de marbre muntar
a l’intercolumni
del temple ideal.

Amb cabells a lloure
o amb cabells nuats,
sempre és la mateixa,
la vera, la gran,
 que ens tramet la dolça
faisó maternal;
digna poesia
d’un poble que sap
en majestuosa
riuada avançar...

Oh, per Catalunya
quin florir de maig!
Sent la veu d’En Costa,
la d’En Maragall;
veu créixer les branques
de la catedral
que pugen a cloure’s
en la immensa nau
on sonarà l’himne
dels nostres infants;
i com un sol home,
sentint bategar
dintre les entranyes
l’empenta vital,
 porta, esperançada,
sos mil estendards
a l’heroica festa
de la llibertat.

          

L’ESPURNA

Com el panteix de l’ànima dormenta
flotava el verb melodiós; mes, ara
en l’Illa diu quelcom que ja retorna
del secular encantament, i munten
 generacions que una claror novella
duen als ulls. La joventut és nostra.

La llengua: ella l’ha fet el gran prodigi,
ella amb sos mots regalimants de saba
ens torna la llacor que l’ha nodrida;
ella difon estremiments profètics;
ella té notes de clarins. Sonem-los;
despertem els titans que en l’ombra jauen
de l’esperit; sonem-los; si ens escupen
els filisteus des de les altes torres,
sonem-los, i cauran. Sota la immensa
cúpula de blavor a on se miren
els cims més alts de l’heretat, solcada
pel tremolenc atzur mediterrani,
soni el crit de la sang, bategui el ritme
de la maternitat, i en ell se bressin,
com eixa mar unísona, vibranta
d’un sol batec des de Pollença a Roses,
els milions de cors de nostra raça.

Som nét i fill de catalanes. Elles
amb mots d’enyorament me condormiren,
amb mots d’enyorament que dins el calze
de la innocència gotejant, com perles
de rou, duien reflexes lluminosos
dels nadius horitzons. Pastors i fades,
i dones d’aigua i cavallers i prínceps,
amb la materna melodia als llavis,
baixaven del Montseny i les congestes
del Pirineu, per habitar ma casa.
I el regne d’il·lusió, terra promesa
 on tots volem anar, per mi tenia
ton nom, oh Catalunya, i ta corona,
oh Montserrat, i ton accent, oh Musa
oblidada llavors, ara vestida
de porpra triomfal. Tu em bressolares
tímidament amb les mateixes notes
que avui, com ressonanta escampadissa,
amb crits de joia a l’avenir se llancen,
i eren, en l’auba de ma vida, un feble
piular com a d’aucells que mig badessin
 els ulls, eixint d’un somni de centúries.

Llavors ma joventut volà despresa
de la roca insular per a confondre’s
dintre del bull de la ciutat sonora.
Trobava clos el món de mos ensomnis,
i al gest aspriu de la comtal matrona
jo responia amb la supèrbia muda
d’un fosc isolament. Era la boira
que assaonà mon cor perquè el somriure
de l’amor hi florís. Oh dolça imatge
que en mon camí posà la Providència!
tu, Beatriu catalanesca, fores
la calor de la pàtria feta dona!
I quan, victoriós dels vents terribles
que afuà la dissort entre nosaltres,
vinguí a l’altar per abraçar-te meva,
i al Monestir pelegrinant pujàrem,
i dalt del cim de les sagrades penyes
ens donàrem les mans, i ens semblà veure,
amb ulls enlluernats per la divina
claror del rite nupcial, difondre’s
el misteri d’amor, l’ànima nostra,
sobre la majestat de Catalunya,
i el mar immens i radiós, i l’Illa
guaitant a l’horitzó... llavors mon llavi
trèmol te volgué dir, i no podia:
–«Veus enfora la mar? Quantes esteles
hi dibuixaren els vaixells que em duien!
Quantes hores de febre, i de pontar-se
mos pensaments de foc damunt les ones!
Veus ma terra allà endins? Ella t’espera
per a besar-te el front amb sos efluvis.
Tu amb nova sang hi nodriràs el vincle
del poble meu amb la materna soca.»

Els focs de Sant Joan la nit perfumen;
mes de tots els amors, sols un n’alena.
Salten de món a món llengües de flama,
dient el pacte espiritual que ens lliga.
No us allunyeu, memòries doloroses.
Si féssiu nosa aquí, quan vénc a seure
a la festa pairal, jo no hi seria.
Mai com al beure el vi de l’entusiasme
sent tan a prop les enyorades ombres.
Com la valzia en un illot caiguda
enmig de la rompent, que per a moure
l’ala nafrada i degotant, espera
el raig de la bonança que l’eixugui,
jo em sent reviure, agombolat per l’hora
de calor jovenívola que ens besa.
Mai els tres rius de llàgrimes vingueren
tan dolços i tan plens com brollen ara,
que el foc dels esperits se fa visible.

Qui d’un afecte viu, per lluny que sia
l’obscur amagatall, dirà la força?
Passa la mar un mot de recordança:
del foc de germanor vola una espurna...
L’espurna ha pres... Els escolans d’un culte
nou i sublim, formiguejant en l’ombra,
de viles i ciutats duen l’ofrena
cap a les pires d’allà dalt; i els diuen,
al passar costa amunt, el pi balsàmic,
la mata, el boix, el romaní: Colliu-nos!
L’espurna ha pres. I d’un en un s’encenen
els cirials del culte de la pàtria.
Sobre l’immens entrunyellat de serres,
la nit batega de clarors purpúries.
I dels devots d’aquella escolania
que en tots els cims de Catalunya vetlen,
n’hi ha qui miren en silenci, pàl·lids
d’una emoció fondíssima, la fosca
a on la filla de la mar s’amaga.
–«Tendrà un llumet per a nosaltres, una
mirada, un pensament? Està adormida,
o sos ulls bada al gloriós insomni?»
I l’hora fuig i les tenebres callen...
Però, de sobte, un crit vola pels ecos
de les altures de llevant. Oviren
un llumenar... El Puig Major saluda.
És l’estel de Mallorca!

 

Poemes bíblics (1918)
 
 

MICOL

Siau manses de cor, humils de rostre,
perquè sia fruitós el ventre vostre,
oh dones maridades! Un sol gest
pot ésser glaç funest
que trenqui l’amorosa intimitat;
una paraula aspriva
pot eixugar per sempre la font viva
de la maternitat.

Sabeu aquell pastor
 que posava la pedra de la fona
allà on posava l’ull, i en el sarró
la cítara dugué per companyona,
i esqueixava la boca del lleó?
Bé se’n recorda, la reial princesa,
de la calrada encesa
que a l’encontre del jove l’enrogí;
del jorn que fou promesa
per esposa al minyó fill d’Isaí;
del tendre sobressalt
 amb què sentia per la mà del jove
polsada l’arpa d’or dintre l’alcova
on jeia, febrosenc, el rei malalt.
Bé se’n recorda, de la nit cruel
que va salvar la glòria d’Israel
de l’odi de Saül; aquella nit
que amb el tebi llençol de nuviances
aidava a despenjar‑se el seu marit
del niu de ses amors, voltat de llances...

Mes ara prou daria
ells jorns presents de pau i d’esplendor
per aquells jorns de febre i agonia.
En el trespol sonor
de la cambra de cedre a on reposa,
no hi sentirà mai més, la tendra esposa,
el pas de son senyor.
Quan torni afadigat de la batalla,
no li traurà la malla
de ferro que el guarneix,
ni damunt l’ample pit, niu d’harmonies,
on la ferventa inspiració glateix,
el cap reclinarà, com altres dies.

Quina sa culpa fou? Quina dissort
estèril la deixà fins a la mort?

Un dia el fum dels sacrificis flota
 sobre una mar de multitud devota,
i l’arca d’aliança
entra a Jerusalem, i al seu davant
vibren clarins i càntics d’alabança.
Dansa Israel i dansa
 el gloriós David com un infant.

Però Micol, que amb diadema d’or
l’espera en el palau, seca d’orgull,
sent la befa en el cor,
i amb mots de vilipendi el rei acull.
 –Oh! com escau al rei moure sos membres,
mal habillats amb túnica sutil,
per estrafer la dansa de les fembres
de la casta més vil!–

David calla un moment; però bé es deixa
 endevinar, en son esguard de fel,
que en son interior quelcom s’esqueixa,
arrabassat de rel!

–Jo, guardador d’ovelles,
que he dormit amb el cap sobre el pallús,
i en el desert, amb balbuceig confús,
he confegit el salm de les estrelles;
i la unció divina
he rebuda en la pols de mon cabell,
i amb sang de filisteus he fet vermell
ton tàlem de regina;
jo, coronat per Déu
cabdill de sa nació, més que ton pare,
més que el llinatge seu;
jo davant del Senyor he dansat ara
i tornaré a dansar a la faisó
de les més envilides criatures,
car és l’abaixament devoció
al Déu de les altures.
No em pot entendre a mi la que no ama
la fe, la senzillesa
i la ferventa pietat que inflama
els cors humils en santa embriaguesa.­–

Així diu el vident,
i es decanta per sempre de Micol,
que, sufocant l’irreprimible dol,
va ser la viuda d’un marit vivent.

 

RESFA

No plou; i el rei demana consell al sacerdot.
Anys fa que Palestina, minvant, sota l’assot
de la secor, gemega. La terra se despulla;
són esquelets els arbres desnús de fruit i fulla;
si el ric menja pa d’ordi, pels pobres no n’hi ha;
la fam els crims engendra; se mor el bestiar;
les mares llet no tenen; badallen en llurs braços
els nins; cauen els homes extenuats i lassos;
i els ulls de la morenta família d’Israel
esguarden, llagrimosos, eixa blavor cruel,
a les pregàries sorda, com el metall brunyida;
i si un instant l’entela un poc de boira humida,
de sobte l’arregussa un vent abrusador.

No plou. David consulta l’oracle del Senyor,
 i li respon l’oracle: –És Gabaó qui clama;
és Gabaó ferida que amb sos udols inflama
la ira del cel. Caigueren Saül i Jonatàs;
no basta que els cadàvers no dormin en llur vas
i els enemics pengessin al temple l’armadura
dels hèroes morts; no basta que fossin vil pastura
de bèsties carnisseres, per expiació
del crim reial... Consulta els vells de Gabaó.–

A la presència seva David crida els ministres
de la ciutat, i els parla com a poders sinistres.
–Què voleu, doncs, per vostre perdó? Quin preu serà
que d’Israel decanti l’assot de Jehovà?

–No volem, no, –responen– l’or i l’argent per paga;
no volem, no, que es mori de fam vostra nissaga.
Set fills de la família del rei Saül volem:
en nom de Déu, entrega’ls, i els sacrificarem.
David el front inclina, sumís a la sentència,
i considera l’arbre d’aquella descendència,
i els brots repassa i compta per escollir-ne set;
mes a Micol aparta, i al coix Mifibosset.

Merob, princesa i filla del rei Saül, fou mare
de cinc infants; i Resfa, dona vivent encara
de les que compartiren el llit reial, n’hagué
dos fills, tendra semblança del mort a Gelboé.
Resfa, la concubina, servava, com a restes
de boires esqueixades dels jorns de les tempestes,
records, melancolies, besllums de sang i or,
flotant sobre l’abisme de llàgrimes del cor,
on ja l’esglai no vessa cap nova torrentada.
A un raconet del regne vivia confiada
 que els fills de ses entranyes no li pendrà ningú...

I un escamot de llances arriba i se’ls endú.
L’orde del rei compleixen, i en el silenci es tanquen;
i ella, com la lleona a qui els cadells arranquen,
els va seguint darrera fins a Jerusalem.
Tant que ha sofrit, i encara no sap el dol suprem!

David els fills de Resfa i de Merob entrega;
i el dia dels suplicis el poble se congrega
per veure les set forques alçades a Gabaa;
els set minyons penjaren a l’hora del sol clar;
 i en terra gira l’ombra dels innocents suspesos,
i ve la nit, brufada de llumenars encesos,
i resten els cadàvers i restaran penjats
fins que la pluja banyi els camps assedegats.

Llavors, de sac vestida, Resfa, la pobra mare,
al peu d’aquelles forques els seus fillets empara.
D’un feble tronc armada contra enemics ocults,
defensa de les feres els cossos insepults.
No es mou ni pipelleja, ni amolla el pal que porta;
i si les bèsties vénen al baf de la carn morta,
fugen les aus salvatges, reculen els xacals,
davant els ulls de Resfa, oberts com a fanals.
No hi ha, dins els reialmes obscurs de la feresa,
monstres que resisteixin el dol i la fixesa
dels ulls d’aquella mare, terriblement eixuts.

Pels quatre vents, llavores, la nuvolada puja:
Resfa caigué esmortida, i la inundà la pluja,
i fondament tronaren les altes solituds.

-Proverbis-

Cau la fulla: se’n dol sa companyona;
però passa un instant, i la segona
el mateix vent s’endú.
El mort amat és la primera fulla,
i la segona, tu.
Per què plor tan amarg ta galta mulla,
si és un alè tan breu
el que separa son morir del teu?

***

La porta on he trucat, de nit i dia,
mon pensament atreu.
Com el captaire que en la porteria
del monestir s’asseu,
jo m’he assegut enfront de l’ombra incerta,
de cara al mur sagrat,
i és mon viure esperar que em sia oberta
la porta on he trucat.
           
***

 

PROSA: CONFERÈNCIES      
                                  
Humanització de l’art (1904)
“En coses d’art, senyors, jo som partidari de la llibertat absoluta. Que cadascú faci el cap viu, i si ens impressiona i ens escalfa no cal demanar quina bandera porta. Jo crec més en els individus que en les escoles; mes amb les armes de l’escola se defensa la llibertat contra la tirania de l’escola. L’home més inofensiu se torna guerrer per a defensar la pacífica possessió del patrimoni propi, minvada o compromesa per l’enemic.
Els articles de la fe, en la doctrina de l’art, són poquíssims; fora d’ells, tot és qüestió d’oportunitat o conveniència. Els elements vitals són els mateixos sempre, mes el mètode higiènic varia segons les circumstàncies, els llocs o les persones. Així, lo real i lo ideal són pols d’una mateixa concepció de la natura, i si la unitat orgànica de l’art, paral·lela d’aquella concepció, se descentra, acostant-se massa a un extrem, reacciona cap a l’altre. Així, a l’art limfàtic, que ha abusat de la vida metafísica, li convé regenerar-se amb la “rusticació de les intel·ligències”, i a l’art empobrit per la monotonia bucòlica, pot provar-li el bany de la cultura. Així s’orienta cap al cervell o al cor, segons pateixi d’hipertròfia de la sensibilitat o d’intel·lectualitis aguda. Els neoclàssics el purifiquen, però el corgelen; els parnassians el serenen, però l’eixuguen; els naturalistes el robusteixen, però l’aixellen; els decadents l’espiritualitzen, però l’enerven; i tots tenen raó en quant representen un element llegítim, mes no en tenen en quant exclouen els altres elements. És una fluctuació contínua, un inclinar-se a la dreta o a l’esquerra, a la claror o a la llum, al nord o al migjorn, a l’aticisme o a l’orientalisme, a la veritat o a la il·lusió; oscil·lacions que confirmen la tendència constant a l’equilibri, o, en altres termes, a la plenitud i a l’harmonia; i dins cada període i cada corrent se renoven, lluiten, s’entrecreuen derivacions de corrents i períodes anteriors; i els petits naufraguen, i les grans figures, per damunt les escoles, subsisteixen, perquè sia quin sia l’extrem a on se col·locaren, des d’allà dominen tota la integritat del món artístic, i l’inclouen, volent o no, dins la llur obra. Així passen les modes, però no passa, per exemple, Víctor Hugo amb ses monstruositats i sos defectes; i, havent sigut cabdill d’una escola militant, en la seua obra hi ha arguments per a totes les escoles literàries, perquè és com una alta serralada on ressonen tots els ecos i s’escalonen tots els climes, tota la història natural del món poètic.
Doncs bé: dins d’aquest marge de la relativitat que, respectant el codi intangible de les lleis consagrades pel gust i l’experiència, consent la crítica oportunista, jo crec saludable predicar la reconciliació de l’art i la vida col·lectiva, perquè em sembla que no s’entenen gaire; i si la vida, orfe de l’art, s’apaga i es materialitza, l’art, allunyant-se de les fonts naturals de la inspiració i divorciant-se de la vida, se converteix en quimèric artifici.
L’art és, abans que tot, contemplació desinteressada i pura. L’ànima humana és naturalment contemplativa, i, si bé ho considerem, sols llavors, quan s’entrega al natural estímul de la contemplació, l’home realitza el fi substancial de la vida. Tot lo demés són medis, funcions subalternes de la vida que tenen per objecte conservar-la, millorar-la o reproduir-la. Quan l’home contempla, no fa per a viure, sinó que viu. Essent així, els homes neixen per a ésser més o menys artistes. L’art és la vida sentint-se i contemplant-se a si mateixa, sense més finalitat que contemplar-se; és la consciència il·luminada i desperta per ella sola, i tots els sentiments, tots els filtres del món espiritual, són olis que cremen en la llàntia de la contemplació. L’art és l’esperit de l’home dinamitzant-se i embolcallant la naturalesa, com la blavor del cel, eternalment contemplatiu, embolcalla i fecunda la terra. Les ciències aclareixen i eixamplen els horitzons de la humana fantasia; l’art va darrera i contempla; per això pogué dir Lleonard de Vinci: “Les ciències són els soldats de l’art.”
[...]
Contemplació vol dir expandiment de l’ànima damunt la cosa contemplada, única forma de possessió possible. Del cel i la terra neix l’arbre; de l’esperit humà i la naturalesa, units per la contemplació [...], neix la creació de l’artista, no sempre fàcilment, però sí amb l’espontaneïtat fàcil o dolorosa d’un fenomen natural.
[...]
No podeu isolar-vos; no podeu emancipar-vos de l’egoisme humà, d’aquest fons comú on la pluralitat infinida dels egoismes individuals s’unifica i entronca; i com més sien els conductes per on arribi el vostre llenguatge a l’egoisme, com més sien les cordes del sentiment humà que la vibració del sentiment artístic logri ferir d’un cop, tindrà més eco i més intensitat i més durada. Refineu l’art, mes no tant que es quedi en la refinadora la part més saborosa i vital de la substància; voleu amunt per a mirar a vol d’aucell les destinacions  humanes, no per a escriure èter amb èter damunt d’èter; no aduleu el gust del major nombre ni sacrifiqueu a l’èxit immediat la consciència artística, però tampoc vos encastelleu superbament en l’enigma inabordable on s’estrella l’onada popular. Sieu especialistes, però no deixeu d’ésser homes.
[...]
Els consanguinis de l’aristocràcia artística [...] sens dubte s’escandalitzaran de que jo em declari propagandista de l’art utilitari: així, tal com sona, utilitari a benefici de l’artista, a benefici dels pobles, més encara, a benefici de l’art mateix. [...] L’art, expressió suprema de la vida, no ha de divorciar-se de la vida, tancant-se dins la torre d’ivori, per a dedicar-se superbament a la fruïció de si mateix, sinó que ha de daurar fins allà on puga, amb raig de la seua llum consoladora, totes i cada una de les hores i dels moments i dels actes de la vida pràctica i ordinària.
[...]
La humanitat i els grans artistes, a la curta o a la llarga, sempre s’han entès. Aquell qui no té prou força per a penetrar en l’ànima de les multituds no en dongui la culpa a l’excelsitud o a la puresa de la seua inspiració: és que les ales curtegen, la inspiració li manca. No és qüestió d’arribar i moldre. Donar un pas endavant sempre costa lluita; però una cosa és la lluita, el natural procés de tota novetat per a imposar-se i vèncer els prejudicis de la gent desprevinguda i mal acostumada per una educació viciosa, i altra cosa fer un dogma de la impopularitat, i proclamar a priori que l’obra ben rebuda per les masses anònimes és una obra tacada de trivialitat i d’efectisme. No cal fugir de l’efectisme positiu per a caure en l’efectisme negatiu. Sovint la causa de que les multituds no responguin als elegits autèntics no és la incapacitat col·lectiva per a entendre la paraula sagrada, sinó la predicació falsa i victoriosa dels que abans se proclamaren elegits, usurpant les insígnies del magisteri. [...] 
Jo no som dels qui creuen que la tècnica de les arts s’ha de simplificar fins al punt de reduir-se a una cartilla elemental d’ensenyança primària. És precisament indispensable el domini de la tècnica per a poder-se’n deslligar i llançar-se a genials extralimitacions [...].
La utilitat i la bellesa són independents, és cert, mes no són incompatibles. Lluny d’això, el marbre arrancat a la pedrera, la maragda sense polir, els sentiments i les passions humanes en bloc, tenen per si mateixos el valor de primera matèria artísticament preciosa. Preciositat: aquí teniu un vocable de doble sentit (primor i exquisitesa, valoració de fondo i forma) que respon a una altra duplicitat de l’instint. ¿I quin pensador de cara i ulls ha sostingut que la bellesa exclou necessàriament tota eficàcia ètica i tota vibració de sentiments, fora del sentiment artístic? ¿Qui negarà que l’art, sense ésser moralista, pot ésser moral, i sense ésser didàctic, pot ésser educador, i sense desviar-se de la pròpia i exclusiva finalitat, pot ésser útil? ¿I qui negarà que si és útil, és a dir, si guanya la voluntat i l’atenció per més d’un caire, si la matèria, sense perjudici del designi estètic, és interessant per si mateixa, afirmarà i estendrà els seus dominis i serà més fàcilment popularitzable?
L’art no es nodreix de si mateix: tots els metalls de les mines de l’esperit, tots els assumptes li pertanyen, si no com objectiu, com a vehicle. Essent així, res li costa escollir els més interessants; i, manifestant-se per medi de substàncies humanament codiciables per sa virtualitat intrínseca, la bellesa hi guanyarà, com guanya l’acunyació per la qualitat de l’or, i el monument arquitectònic per la qualitat de la pedra, i la màgia de la llum per la finesa del cristall, i el prestigi de l’expressió pel sentiment que la inspira.
[...]
Nihil humanum a me alienum puto; i, a la inversa, a me alienum puto lo que no faci olor d’humanitat, lo que no dugui un rastre dels afectes, odis, records, aspiracions o desitjos que commouen la humana criatura, lo que no entri de prop ni de lluny en el cercle de la nostra existència, que és petita, però tanca la realitat que té per marge l’infinit, com és petita la gota de rosada, però la fondària del cel i la llum dels actes s’hi reflecta.
En el fons de totes les doctrines sobre filosofia de l’art, hi batega un ideal comú: la diferència consisteix en la manera d’explicar-se’l cada pensador. Això prova que l’home no cap dins el cercle del seu propi raciocini. L’art té els seus fonaments en la inconsciència. El dia que la llum del raciocini arribés a tots els racons del petit cosmos que l’home porta en si mateix, l’art no existiria. [...]
... jo diria als joves de la terra: sieu artistes, sieu homes, sieu catalans. La història, la vitalitat i l’empenta del renaixement ho imposen. No valdria la pena d’engelosir-se per l’ús exclusiu de l’idioma, si no fos mantenidor i verb a la vegada de l’esperit de Catalunya. ¿De què serviria l’obsessió de la personalitat i la vida pròpia, si el poble català i els seus artistes i escriptors no s’entenguessin ni es comuniquessin? A totes bandes, perquè l’art prosperi, és convenient que s’oregi, que perfumi l’atmosfera social i s’incorpori a la vida col·lectiva. Aquí és, ademés, indispensable, si els que foren precisament despertadors de la consciència popular no han de renegar de la llur obra i desviar-se per camins extraviats i solitaris de l’èxode grandiós que ells impulsaren.
[...]
Literatura catalana no vol dir literatura escrita en la llengua d’En Llull; [...] vol dir autèntica expressió de la vida catalana: aquest és el títol suprem que consagra la llengua materna. Salvar l’ànima catalana, [...]; salvar-la dins l’arca santa de l’idioma. [Catalunya] i [els escriptors] poden i deuen nodrir-se mutualment. [...] Ells poden influir en que el veritable esperit catalanesc s’escampi a Catalunya i pacíficament preponderi fora de Catalunya, vencent, no per exclusió, sinó per llegítima gravitació de la força moral i per l’imperi de la simpatia. Catalunya és admirada i mereix ésser amada i oïda; [als escriptors] els pertoca recordar-se de la terra que trepitgen, dels horitzons que els rodegen, de la sang que duen a les venes, de que la realitat vivent, on la fantasia dels poetes ha d’alletar-se, té aquí la fesomia, les entranyes, el nom de Catalunya.
No cal fomentar el proteccionisme literari ni l’acordonament de Catalunya, però sí combatre l’expatriació suïcida i evitar que l’esperit de l’art se’n vagi, com el fill pròdig, a viure de captiri per regions estranyes. [...] En bona hora posem a la lira noves cordes; vaporitzem la forma per a fer-la flexible i delicada; sorprenguem els secrets de laboratori; anotem les impressions subtils i fugitives; aclimatem a casa nostra els elements exòtics assimilables; mes tot això sens perjudici de la nadiua originalitat. Voleu triomfar fora de Catalunya? Sieu catalans. Voleu ésser universals? Conserveu l’aire de família. [...] Assegurem-nos del nervi personal, de la fermesa i la força del braç; mà en el rem, acostem-nos amb precaució, portant sobre el cor com un defensiu la paraula sagrada: Catalunya.”

 

Pròleg de Joan Alcover a Cap al tard (1909)
“Aquest llibre no respon a la unitat de sentiment que en sos començos  va dictar-lo.
En l’edat madura, no sé com ni per què, m’entrà un ram d’enyorança de l’escenari rústic, impregnat de mos records personals, que guaita, enfora, per sobre el clos de la vida ciutadana. L’imperi de blavors esquerpes despertà en mon esperit un desig concupiscent de llibertat i comunicació directa amb la naturalesa. D’aquesta set nasqueren les Cançons de la Serra; i moltes d’altres n’apuntaven, com a brotons, esperant l’hora de badar-se. Mes un vent d’infortuni me corsecà, glaçant en flor la nova primavera. Sobrevisqueren imatges i conceptes, no la calor i la saba per animar-les. Sols quedà llacor per quelcom de què són mostra parcial les Elegies.
Si en nom del patriciat estètic a lo Leconte de Lisle, m’acusassen de donar en espectacle mes ferides, jo em permetria oposar a l’orgull relatiu dels impassibles, que fonamenten la dignitat de l’art en l’anestèsia moral, un orgull més absolut, que consisteix en desentendre’s de tota externa relació, per consagrar la mirra del dolor al culte d’imatges benvolgudes.
Els déus que es passen la vida component-se els plecs de la túnica per afectar serenitat, no són autèntics. L’Olimp que es preocupa dels espectadors, deixa d’ésser Olimp. Jo m’acontent amb ésser home, i no tenc a bé marmoritzar-me per decorar el temple d’un mite sense entranyes.”

 

Discurs pronunciat el 1906 al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana: La llengua catalana és entre nosaltres l’única expressió possible de l’escriptor-artista.
“Jo l’estim i la vener, eixa llengua, pels títols que la il·lustren, pels records que l’ennobleixen, per l’ànima que hi vibra; però sobretot la vull i la preferesc per esser la nostra. Aquest és el títol suprem que la fa, no la millor, sinó l’única per nosaltres.”

 

Discurs pronunciat el 1906 a l’Ateneu Barcelonès amb motiu del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
“Jo vivia a un país a on fa vint-i-cinc o trenta anys passava lo mateix que a Barcelona, i en tots els pobles de la nostra nissaga en fa seixanta. La societat que en diuen culta, sol·licitada per dues corrents i dues llengües, sentia per la gentilesa i el prestigi de la llengua dominadora una preferència consemblant a la que dóna als soldats tantes victòries en el cor de les minyones de servei; i com jo no em sentia cridat a la vida literària per una alta missió que m’obligués a reflexionar seriosament sobre la millor manera de complir-la, com la meua vocació, més inclinada a admirar que a produir, no era prou dominant per sobreposar-se a tots els altres estímuls, vanitats i egoismes de jove, l’aura de mundanitat empenyia dolçament el meu diletantisme poètic a triar, entre dues formes d’expressió, la que havia de ser ben rebuda per la generalitat. Jo no tenia prou fe en les meues formes per esperar de l’altra banda del mar la compensació dels sufragis que a casa meua me faltassin.
No cal tampoc oblidar la influència de les lectures. Triomfaven en les llibreries dels nostres pares, quasibé sense competència, els grans mestres del sigle d’or de Castella. Els clàssics catalans, si qualcun n’hi havia, eren esquerps i dificultosos per les tendres imaginacions, i no convidaven els ulls distrets i vagatius de l’adolescència a solaçar-s’hi llarga estona. Jo vaig trobar per casa meua una breu antologia titulada Pensil de las musas castellanas. Ella fou mon mestre de metrificació; ella va introduir-me en el tracte i en la intimitat dels poetes que em donaren el to de mos primers assaigs. M’isolava de la vida real dins un món de rims harmoniosos, i en sortia cantussejant a la faisó dels models, com qui surt del concert o el drama líric, repetint maquinalment els motius musicals que brunzen encara en ses orelles. Era com un infant donat a dida, que en la falda de la segona mare se distreu temporalment de la primera.
Finalment, certs motius de psicologia personal perllongaren mes excursions pel camp de la poesia castellana. El temperament, el caràcter, la verdor de la jovenesa, poc inclinada a obrir al públic de pinte en ample les intimitats del cor; l’orgull, avar de llàgrimes, que refrena l’emoció per elegantitzar-la i mescla una punta d’ironia amb les efusions de la tendresa, me feien preferir la Musa de l’enginy, de la invenció, de la gràcia, de la fantasia, a la Musa del sentiment; l’agredolç d’una amable filosofia poètica a les franques expansions de l’ànima. Per això l’única parla de l’emoció no s’imposava encara. Mes ve una hora que la crisi del dolor és massa forta perquè un puga preocupar-se de la gràcia del gest, i llavors llançam, com una disfressa, la toga de la dignitat patrícia amb què abans cobríem els tremolors i les ferides com si fossen misèries inconfessables. Arribaren per mi les hores tràgiques que precipiten la maduresa de la vida i ens donen d’ella un sentit més alt i seriós. Amb la crisi de l’home va coincidir la crisi de l’artista; i llavors tota parla que no fos la materna, va refusar-la el llavi febrosenc, com el contacte de quelcom inexpressiu, fred i metàl·lic.”

 

Reacció literària (1910)
... “heus aquí una bona ocasió per a confessar que els cànons absoluts en matèria d’art són perillosos. Jo só en teoria enemic dels sonets. Sembla que tota forma preestablerta és antiartística, perquè suprimeix el problema de la forma, que és el problema substancial a resoldre; [...] l’ideal és acostar-se tot lo possible a que cada inspiració s’exterioritzi amb la fesomia, proporcionalitat i estructura única, pròpia i distinta de les altres; i per això, sotmetre’s el poeta per endavant a un motllo és fabricar la persona per l’hàbit, no l’hàbit per la persona, com qui es vest a un basar de robes fetes.”

 

 

 

Obra Cultural Balear