PROSA: ARTICLES I DISCURSOS
Discurs pronunciat al l’Ateneu Balear el 3 de maig de 1868
«Dejadme al menos prorrumpir desde aquí en un vítor ardiente al renacimiento de las letras catalanas. Si tuve la honra de contribuir a él como el menos digno de los siete primeros Mantendores del primer Consistorio de los juegos florales, si sus lauros después han alentado mis inciertos ensayos en poesía, también entre vosotros se hallan quienes antes que yo, y con más méritos que yo, han obtenido esas disputadas recompensas. Mallorca se levanta gloriosamente representada por vates esclarecidos en medio de la regeneración de las letras lemosinas: séame lícito vitorear aquí a esa literatura en que tantas palmas arrebatan los hijos de este suelo.
No combatáis, señores, tan generosa tendencia; dejad que las pléyadas de vuestra juventud con más brioso estro que nosotros, canten una y otra vez, hasta hacerlas populares, las glorias de esta patria dormidas en los archivos; permitidles dar libre rienda a su entusiasmo resucitando las almenas feudales, la galantería caballeresca, y las góticas ogivas, dejadles encomiar la aspereza de nuestras sierras y las singularidades de nuestras costumbres; no os sobresaltéis si gimen recordando el desastre de Llucmajor o la rota de los comuneros; ni si resuenan sus cantores en la misma lengua en que escribieron Jaime el Conquistador y Raimundo Lulio, porque esa lengua es la que habéis venido hablando al concurrir a este sitio y la que hablaréis al regresar a vuestro hogar con vuestros padres, con vuestras esposas y con veustros hijos.
Nuestra historia particular, nuestra literatura y nuestra lengua tienen derecho a vivir porque de hecho viven y porque nadie, ni siquiera el Estado a que con gloria pertenecemos, tiene derecho de matarlas».
Discurs pronunciat com a president del consistori dels Jocs Florals de Barcelona de 1870
«Un sol pensament, un mateix deler a tots quants aquí som congregats ens mou i ens agermana. N’hi ha qui som davallats de la plana de Vic, deixant les ombres que comencen a fer les salzeredes del Ter vestint-se de fulles noves, altres vénen de sota els merlets esquinçats de Girona, altres de l’Urgell o dels avellanars tarragonins, i fins de l’horta valenciana i dels comellars de Mallorca ne són altres vinguts, travessant les ones on juguen los delfins a l’entorn de les naus. Del golf de Lió fins al de Sant Jordi tots hem eixit avui de nostres albergs per aixecar aquí plegats una veu sola, per sentir sols un parlar, per respirar aquí ensems los aires de la pàtria.
[...]
Nosaltres tots som fills de la Corona aragonesa: catalans, valencians, mallorquins, rossellonesos, tots tenim un mateix passat, una religió i una llengua; tots venim aquí per celebrar nostra diada: aquests són nostres Jocs Olímpics: aquí venim per l’amor a la terra: vinguem-hi doncs també per revivar l’art i la literatura, per despertar la ciència, per aplegar nostres ànimes amb un mateix pensament, amb un sol batut del cor, fent que així com les llengües s’entenen s’estrenguen los nostres braços».
De l’article “Apuntes acerca de la pureza de lenguaje!”, publicat a la Revista Balear de Literatura, Ciencias y Artes el 30 de juny de 1873
«Toda literatura ha nacido y crecido abrazada con un idioma, como las plantas trepadoras adheridas a los troncos y paredes de los jardines: viven juntos y se hacen inseparables. Así podemos asegurar que la literatura no sólo es nacional por las ideas y costumbres que representa, sino también por su medio de expresión que es el lenguaje, y consiguientemente que éste ha de conservar su pureza para poder dar forma original y característica a las bellezas literarias.
Conservar la pureza en la frase, en los giros, en las dicciones del idioma, no es otra cosa que conservar esa fisonomía nacional que espontáneamente adquieren todas las obras de una literatura varonil y formada: es obedecer a la naturaleza y es al propio tiempo cumplir una condición del arte».
Presentació d’El Museo Balear, 1877
«Quisiéramos [...] ejercer influencia eficaz en la juventud, levantando entre ella cohortes que vengan a formar en nuestras filas, a seguirnos y a reemplazarnos, inspirar afición más viva a las buenas lecturas, excitar el sentimiento patrio y trocar la aterida indiferencia y el desmayado desaliento que se tienen aquí por endémicos contagios, en ardiente entusiasmo para acometer las múltiples empresas que aguardan en el porvenir inteligencias previsoras y corazones audaces.
Aspiramos [...] a contribuir a que se escriba la historia del país, a que se estudie y cultive y propague su rico idioma, a que se eduque y extienda el natural buen gusto que para letras y artes ha concedido la generosa Providencia a los baleares; a que se forme entre nosotros un teatro propio, espejo de las antinuas y modernas costumbres de las islas, y a que se estimen mejor las naturales riquezas artísticas que este suelo atesora, y los variados talentos que en él abundan».
Discurs pronunciat com a president del consistori dels Jocs Florals de Barcelona de 1878
«Aqueixa pàtria catalana no és una ficció del nostre temps: ben senyalada la deixà lo rei en Jaume ratllant amb la punta de sa espasa les ones de la mar des de Salou fins a Mallorca i de Mallorca fins a les salzeredes del Túria. La pàtria catalana fou, és i serà un fet històric i la germandat entre sos fills un parentiu que no s’esborra. Allí a on, arribant lo català al llindar d’un portal, quan díguia “Alabat sia Déu!” senti que li obren la porta i li responen “Alabat sia per sempre!” bé pot entrar i seure, perquè per tot allí on s’enténguien se trobarà en terra de germans.
D’aqueixa germandat dels pobles i de la unitat de fonts de la nostra llengua, ja no és cas de dubtar-ne, ni menys de fer-ne senyera de malvolences i rancúnies».
POESIA
Los tarongers de Sóller
A dona Magdalena Andreu de Muns
A la marjada ombrívola
los tarongers s’acopen;
son fruit com l’or grogueja
dins de la ufana fosca.
Ben haja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Passa l’oreig que arriba
tot cabdellant les ones
i de les flors més blanques
porta la flaire dolça.
Ben haja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
La busquera que hi nia
per lo brancatge bota,
o fugint-ne, s’hi atura
dels olivars la tórtora.
Ben haja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Lo rossinyol refila
i en el silenci escolta
com l’acompanya l’aigua
que fil a fil degota.
Ben haja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Altívoles muntanyes
amunt la vall coronen:
lo sol ses llums hi senya,
sos trencs hi fan les ombres.
Ben haja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Llunyanes les cingleres
a on l’àliga s’ajoca
lo blau del cel retallen
amb sos cairells que es rompen.
Ben haja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
L’aigua a la torrentera
sota els pollancs s’escorre:
fuig lo vent que batega
les fulles tremoloses.
Ben haja l’ombra quieta
dels tarongers de Sóller.
Pel cor que amor somia
l’hora d’avui s’escola...
la de demà s’atansa
mes la d’ahir no torna.
Somiem sota el fullatge
dels tarongers de Sóller.
L’olivera mallorquina
A don Francesc Muns i Castellet
Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps d’enrere
que escrites veig en ta surenca soca.
Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d’enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n’he perduts sols l’esperança.
Ton delicat fullatge
que sota lo cel blau l’embat oreja
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.
Ta rama verda i blanca
com cabellera d’àngel t’emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta, pel vent l’arrabassada estella.
Quan jove i vincladissa
creixies sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.
L’àrab i sa mainada
respirant-ne tes flors pel maig sortien
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, la recollien.
Ah, quin dol, escoltant-ne
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tos brots, donant-ne
empriu a l’host de la guanyada terra!
I el jorn de la conquista
amb llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí, amb l’infant més xic estret als braços.
Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les bruies tendres
i els ferros enfonsaren
de l’alqueria en les calentes cendres.
Com reposava, a l’ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol assedegats i estesos!
I de son puny volant-ne
lo manyac esparver dalt tu es posava,
les ungles encreuant-ne
i els tendres cims dels branquillons vinclava.
Quan era una alta ermita
aqueix claper de trossejada runa
lo místic cenobita
aquí s’agenollava al clar de lluna.
Al toc del monestiri
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.
Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s’atura
i amb flabiol de canya
gira el ramat que al comellar pastura.
Mentres l’ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s’enfila.
Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d’eternitat serena,
jo et sento grat de l’hora
que m’has aidat a conhortar ma perna.
Tu al cor m’has donat força
tu apar que em tornes joventut perduda
com de ta eixuta escorça
la saba n’ix que ton brancatge muda.
Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara,
tu sobre el blau penyal romandràs viva.
Lo fogó dels jueus
A on va aqueixa munió, l’infant, la dona,
hòmens d’armes feréstecs i frares amb ses creus?
Oïu quin crit amarg pertot ressona?
Grillons per sobre els còdols rosseguen los jueus.
A Bellver, a Bellver, muira l’heretge!
Lo qui a Jesús no adora, al foc sia llançat,
esborrem del camí fins la sua petja;
puix féu patir al Martre, que crem martiritzat.
−També sos fills?, les mares demanaren.
−La sang que rajà al Gòlgota al cap de tots caigué.
−I els vells i les donzelles? −Tots pecaren;
tots són nissaga rèproba; tots cendres han de ser.
−Mes, foren batejats! −Per sa vilesa.
−Cristians són per ses obres. Hipòcrites mesquins!
−Amb greu suor plegaren sa riquesa.
−De nostra sang ompliren-se; damnats sien per ruins!
−Són hòmens, són germans! −No, diu lo frare;
no són germans los ètnics que maleí el Senyor!
−Déu digué: perdonau!, respon un pare...
−Mes ells crucificaren-lo; per ells no hi ha perdó.
Sota el castell de Bellver
una nit que no fa lluna,
molta gent s’és aplegada,
molta casa roman buida.
Una fossa n’han oberta,
amb feixos de branques l’umplen;
alcen pilons amb cadenes,
i els festers encesos fumen.
Dels soldats que s’arrengleren
lluents les armes belluguen;
bé gemeguen los damnats,
bé els flastomen i els insulten.
Amb veu tremolosa els frares
a bé morir los ajuden;
sos hàbits negres i blancs
la glòria i l’infern figuren.
Al qui llegeix la sentència
la llengua al coll se li nua;
i obrir no gosa los llavis
lo jutge qui l’executa.
Foll i assedegat d’enuig
lo poble a l’entorn bramula,
quan ja els passos dels jueus
per sobre la llenya cruixen.
Uns per pregar s’agenollen,
altres ambdoses mans junten;
tots alcen los ulls al Cel
i lo Cel més s’ennigula.
Fan la senyal: ix l’espira,
pren lo foc; la seca fulla
s’encén; los troncs espeteguen
i la flama en l’aire munta.
Cares com Rebeca hermoses
lo negre fum les espurna,
rosses cabelleres d’or
lo flam cargola i abrusa.
Testes de vells, blanques barbes,
espatlles de dones nues,
mans de jóvens que revinglen
per les ones de foc suren.
Braços d’infants fets carbó
del pit matern se desjunten...
i l’ardenta flamarada,
com més sang, reprèn més fúria.
Avui la fossa es freda i ben colgada;
l’albó florit i naix la primavera,
i el pare al fill mostrant-la de passada:
−Aquí, diu, lo Fogó dels jueus era.
Lo record dels mesquins que aquí moriren
ni sols en pau per caritat reposa,
i llurs ossos que els segles espoltriren
no tenen nom, ni monument, ni llosa.
No us requi, no, cristians, dar per fermança,
quan per aquí passeu, llàgrimes tendres;
perquè algun jorn lo buf de la venjança
no us rebati pel front aqueixes cendres.
Selecció a cura de Joan Mas
