Inici
:: Personatge :: :: Fotos :: :: Textos :: :: Enllaços ::
Personatge



Miquel Dolç i Dolç
(Santa Maria del Camí, 4 de desembre de 1912- Madrid, 27 de desembre de 1994), humanista, filòleg i poeta.

De família pagesa, als dotze anys ingressà als teatins i cursà estudis eclesiàstics a Roma i a Sicília. Retornat a Mallorca estudià el batxillerat a l’Institut de Palma. Durant la Guerra Civil exercí d’intèrpret de les forces aèries italianes.

Entre 1939 i 1942 va fer estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Es va especialitzar en Filologia Clàssica i es va doctorar a Madrid el 1951 amb la tesi Hispania y Marcial. De 1943 a 1955 va ser catedràtic de llengua i literatura llatina a l’Institut d’Osca. A partir de 1945 va escriure diversos llibres de text per a l'ensenyament del llatí: una gramàtica i tres llibres de traducció i exercicis. També va publicar diversos textos escolars comentats d'Ovidi, Sèneca, Marcial, Marc Aureli i Quintilià. Aleshores començà la seva col·laboració amb la Fundació Bernat Metge. Més tard fou catedràtic de filologia llatina a les universitats de Sevilla (1955-57), València (1957-68) - de 1965 a 1968 hi fou degà de la facultat de Filosofia i Lletres- i de l’Autònoma de Madrid (1968-1982), on també fou degà de la Facultat de Filosofia i Lletres.

Exercí la crítica literària i la investigació amb obres com El color en la poesia de Costa i Llobera (1953); Virgili i nosaltres (1958); Retorno a la Roma clásica (1972); Intent d'avaluació (1983); Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1994) i altres reculls. Va publicar centenars d'articles a diversos periòdics i revistes, com Arbor, Revista de Ideas Estéticas, Revista de Estudios Políticos, Escorial, Estudios Clásicos, El Español, Archivo Español de Arqueologia i Ateneo, de Madrid; La Almudaina, Diario de Mallorca i Lluc, de Mallorca; La Vanguardia, Destino, Revista, Serra d’Or i Estudis Romànics, de Barcelona; Universidad, Pirineos i Caesaraugusta, de Saragossa i Argensola, d’Osca.

Traduí al català Virgili (dues versions, en vers i en prosa, de l'Eneida), Camoes, Marcial, Persi, Tàcit, Sèneca, Quintilià, Marc Aureli, Càtul, Prudenci, Estaci, Tertul·lià, Aulus Gel.li, Cèsar, Agustí d’Hipona i Ovidi. La seva tasca, plena de rigor científic i perfecció estètica, en l’anostrament dels clàssics llatins assoleix unes proporcions indiscutibles.

Les primeres creacions literàries de Dolç varen ser publicades els anys trenta a les revistes mallorquines La Nostra Terra i L'Almanac de les Lletres. Va ser el primer autor  viu que va publicar un llibre en català amb posterioritat a 1939: El somni encetat, del 1943. Començà la seva producció amb una lírica seguidora de l’estètica de l'Escola Mallorquina -El somni encetat (1943), Ofrena de sonets (1946) i Flama (1962)-, però evolucionà cap a una poesia més realista -Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958) i Imago mundi (1973)- que incorporà temes i formes més moderns. En la darrera part de la seva vida publicà els reculls L'ombra que s'allarga (1984) i Sàtires i epigrames (1994).

Va ser fundador de l'Institut d'Estudis Oscenses i director de la revista Argensola. Fou professor de la Maioricensis Schola Lullistica (1951), membre directiu de la Fundació Bernat Metge (1960), membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans (1961) i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970). Ha merescut els premis Alfons de Bonany de l'Institut d'Estudis Catalans (1954), el Fastenrath de l'Ajuntament de Barcelona (1961), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Nacional de Traducció per la traducció catalana de De rerum natura, de Lucreci (1987) i el premi Crítica Serra d'Or per la traducció de Les confessions, d'Agustí d'Hipona (1990). El 1993 va ser proclamat fill il·lustre de Santa Maria del Camí. Fou doctor honoris causa per la Universitat de València i per la Universitat de les Illes Balears. Des del seu inici, el 1988, dirigí la Gran Enciclopèdia de Mallorca. El 1999 rebé a títol pòstum la Medalla d'Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.


Miquel Dolç,  traductor

Miquel Dolç és considerat un dels millors traductors dels clàssics llatins a la llengua catalana. Va continuar la labor iniciada a les Illes Balears per Llorenç Riber, Miquel Ferrà, Joan Estelrich i Salvador Galmés. Aquesta tasca, iniciada al costat de Carles Riba i Mn. Carles Cardó, ha estat cabdal en la consolidació del català literari modern. S’ha d’assenyalar l’èxit de Miquel Dolç en l’adaptació de la mètrica clàssica al català.

Cridat, de la mà de Marià Bassols de Climent, a la Fundació Bernat Metge dirigida per Joan Estelrich, va traduir, en una tasca infatigable i plena de rigor filològic, un important nombre d'obres llatines: els Epigrames de Marcial (1949-60), les Sàtires de Persi (1949-54), els Annals i les Històries de Tàcit (1967-71), l'obra completa de Prudenci, en col·laboració amb Maurice P. Cunningham i Nolasc Rebull (1979), les Silves d’Estaci, amb Guillem Colom (1957-1960), De la natura de Lucreci (1986), el volum tercer de la Institució Oratòria de Quintilià, amb Jordi Pérez Durà (1987), el volum tercer de Les nits àtiques d’Aulus Gel.li, amb Vicent Ferrís (1988), La Guerra d’Alexandria (1987) i La guerra d’Àfrica (1988) de Cèsar, amb Joaquim Icart, les Confessions de Sant Agustí (1989) i bona part de l’obra d'Ovidi -Tristes, Amors, Art amatòria, Fastos, Remeis a l’amor i Cosmètics per a la cara-  traduïda entre 1965 i 1979. També va fer la revisió, introducció i notes de l’Apologètic de Quint Septimi Tertul.lià (1960).

Sobretot va excel·lir com a traductor i comentador del corpus virgilià sencer: Les Bucòliques (1956), Les Geòrgiques (1963), L'Eneida (en vers el 1958 i en prosa de 1972 a 1978) i la complexa Apèndix virgiliana (1982).

De les versions al castellà, són importants: De la brevedad de la vida, de Sèneca(1944), els Soliloquios, de Marc Aureli (1945) i els Poemas de Càtul (1963). Igualment, va traduir del portuguès al català Els Lusíades, de Camoes, en col·laboració amb Guillem Colom Ferrà (1964).

Dolç partí de la idea, compartida amb Riba, que “la traducció més literària, àdhuc la més poètica, és alhora la més literal” i en conseqüència, cercà l’economia verbal, la fidelitat a la col·locació original de les frases i de les paraules, la reproducció del to i el respecte a la realitat del moment històric, alhora que es mantingué fidel als valors d’equilibri formal i estètic del classicisme.


Miquel Dolç, filòleg i crític literari

Com a lingüista escrigué treballs com Los primitivos nombres de Huesca, La investigación sobre la toponimia hispana de Marcial, Antroponimia latina, La toponímia més remota de les illes i Fonts clàssiques de la ciutat de València, a més de molts d’altres textos dedicats a l’ensenyament i la divulgació de la cultura clàssica .  

Com a crític i filòleg, edità, entre altres estudis: Hispania y Marcial (1953), la seva tesi doctoral, de gran importància en la bibliografia sobre la Hispània romana;  Virgili i nosaltres (1958), El tema del árbol en la casa romana (1960), Posibilidades en el cultivo de la filología latina (1969), i els reculls Retorno a la Roma clásica (1972), Intent d'avaluació (1983), Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1994), El meu segon ofici: estudis de llengua i literatura llatines(1996) i Assaigs sobre la literatura i la tradició clàssica (2000).

Cal esmentar, entre molts d’altres, assajos com Sobre la tradición manuscrita del Apologeticum de Tertuliano (1960), Correpondències homèriques en l’Ulysses de Joyce (1972), De la Sibylle virgilienne à la Sibylle catalane (1978), Actualitat d’un mite virgilià (1983) o Fortuna di Virgilio nelle terre ispaniche (1986).Dolç va ser també un bon coneixedor de l'obra de Ramon Llull, havent estat professor de la Maioricensis Schola Lullistica de Palma de Mallorca a partir de l'any 1951.

Des de la seva joventut s’interessà per l’obra de Costa i Llobera al qual li dedicà els treballs El color en la poesia de Miquel Costa i Llobera (1953-54), Miquel Costa en la conciencia de hoy (1961), Costa i Llobera després de 50 anys (1972), Romanitat de Miquel Costa i Llobera (1973) i Un exemplar únic de les “poesies” (1907) de Miquel Costa i Llobera (1979).           

Com ha assenyalat Maria del Carme Bosch, Miquel Dolç fou un autèntic humanista del nostre temps, tot l’interessava i tenia la capacitat de connectar amb el lloc on vivia i la seva gent. Fruit de les seves lectures llapis en mà són les nombroses recensions que va fer a revistes especialitzades i de divulgació. També prologà i edità les obres completes en català de l’Arxiduc Lluís Salvador.


Miquel Dolç, poeta

De formació clàssica, amb influències de Leopardi i Carducci, la seva poesia desprèn un alè que el vincula a les darreres generacions de l'Escola Mallorquina, encara que va evolucionar cap al realisme. La seva tasca d’estudiós i la seva obra poètica formen una unitat íntima.

Segons assenyalà Josep Maria Llompart, Miquel Dolç, juntament amb Marià Villangómez, va fer de pont entre les promocions de la postguerra i la literatura d'abans del 1936. Els seus versos s’inscriuen dins la línia tradicional de l’Escola Mallorquina, “però són més exigents i s’adapten amb rigor més ajustat al concepte, cosa que no feia la mètrica fàcil de molts d’adeptes de l’Escola”. La seva obra es pot relacionar, per això, amb la de Miquel Ferrà. Elegies de guerra que, segons Llompart, és el seu llibre més important, on el dramatisme de l’experiència viscuda s’expressa volgudament dins els límits d’una visió serena i equilibrada, només trencada en certs detalls per una retòrica mesurada i plena d’emocionada noblesa.

Miquel Dolç va publicar El somni encetat (1943) -el primer llibre d'autor viu aparegut en català a Mallorca després de la Guerra Civil- i Ofrena de sonets (1946), que clou la primera etapa de la seva producció. Posteriorment, en una evolució cap a una poesia de caire més cívic i realista, que malgrat tot no s’acabà mai de deslligar de les influències originàries, publicà Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958), Flama (1962), Imago mundi (1972), L'ombra que s'allarga (1984) i Sàtires i epigrames (1994). Al llarg de tota la seva obra la perfecció formal i el domini de la llengua són trets que el singularitzen i li permeten fer ús d’un llenguatge ric i precís, on la vena pagesa es fusiona amb harmonia amb la tradició clàssica.

 

Mateu Morro


 

 

 

Obra Cultural Balear