El pensament estètic de Joan Alcover
La poesia de Joan Alcover ve definida principalment per una actitud més humana que no pas estètica. El poeta de Cap al tard es manifestà paladí d’un art essencialment humà, que defensà el 1904 a la conferència Humanització de l’art, pronunciada a l’Ateneu Barcelonès, i reiterà el 1910 a Reacció literària. En aquests discursos es confessa defensor de la llibertat artística i contrari a la “tirania de les escoles”, perquè pensa que els corrents estètics esclavitzen l’expressió artística i l’allunyen del sentiment humà. Per contra, considera que el que preval eternament és l’autenticitat poètica i que les grans figures perduren més enllà de les modes.
Joan Alcover defuig de qualsevol posicionament radical i, per aquest motiu, proposa un art basat en l’equilibri i l’harmonia entre la realitat i l’ideal, entre la raó i el sentiment, entre l’espontaneïsme i el formalisme. No debades, per temperament, Joan Alcover es mostra inclinat a l’equilibri i a la serenitat proposats pels clàssics, però refusa aquell classicisme que és sinònim de neutralitat incolora i d’estampa acadèmica. I, en aquest sentit, manifesta alguns punts de contacte amb l’espontaneïsme de Joan Maragall.
A la conferència Reacció literària (1910) Joan Alcover defensa una posició d’equilibri entre forma i contingut, que s’oposa tant a l’espontaneïsme lliure i obert de Joan Maragall com als cànons noucentistes que determinen artificiosament l’obra d’art.
Un altre punt fonamental de l’estètica alcoveriana és la consideració que l’art neix de la contemplació desinteressada i pura, puix que l’ànima humana, que s’emmiralla en l’obra artística, és naturalment contemplativa. A Humanització de l’art, Joan Alcover declarava que “L’art és la vida sentint-se i contemplant-se a si mateixa, sense més finalitat que contemplar-se.” Entén el fet de contemplar com la forma més perfecta de possessió de la realitat i de la vida. La creació artística neix de l’esperit humà i de la naturalesa units per la contemplació.
La teoria de la contemplació com a fonament de l’art quedà plasmada al poema L’ermità qui capta, on l’ermità és la contrafigura del poeta que baixa de l’altura per copsar més de prop les limitacions humanes i, un cop assaborides, les transforma en matèria poètica. El poeta no cerca la simple complaença estètica ni la visió parcial del món exterior, sinó que aspira a captar l’essència del cor humà, a assimilar les vivències que ha contemplat i a enlairar-se amb la riquesa humana que ha assaborit.
D’altra banda, Joan Alcover defensa un art arrelat a la terra i a la vida col·lectiva, a la realitat i a l’ideal, perquè tenia molt present l’adagi de Mallorca, que diu som de terra i terrejam.I, així, creia que en l’obra artística, “per a néixer vivent”, havien “de barrejar-s’hi un poc de terra i un poc de blavor de cel.” Considerava que l’art, com a expressió suprema de la vida, no havia de divorciar-se de la vida, sinó que, amb la seva llum consoladora, havia d’impregnar tots els actes i cada un dels moments de la vida pràctica i ordinària. Per aquest motiu, bandejava l’art elitista, tancat en la torre d’ivori, només per a fruïció de les minories. Es declarava propagandista de l’art “utilitari”, utilitari en benefici de l’artista, dels pobles i de l’art mateix. Assegurava que, malgrat que la utilitat i la bellesa són independents, no són incompatibles. Sense cap vacil·lació defensava un art humà, a l’abast de tothom, que conservàs l’essència dels sentiments de l’home i, per tant, un art que preservàs la genuïnitat de l’esperit nacional català. En aquesta proposta artística de Joan Alcover batega aquell esperit modernista que pretenia salvar l’ànima del poble en tant que l’art és el mirall de l’ànima de la col·lectivitat. Joan Alcover vindica un art obert i popular, perquè pensa que la paraula artística ha d’arribar al poble per tal que hi pugui arrelar. Creu que la humanitat i els grans artistes sempre s’han entès, quan el poeta és capaç de penetrar l’ànima humana. Aquesta voluntat de servar l’ànima catalana a través de l’art és refermada a Reacció literària, on també defensa la proposta de l’art humà enfront de l’art cosmopolita.
Aquestes consideracions ens remeten a la proposta d’un art eminentment humà i basat en la sinceritat, la qual cosa situa la lírica de Joan Alcover entre les poesies més humanes que s’han escrit en català. En aquest sentit, Joan Alcover és poeta en tant que home. L’home i la natura són els seus límits. L’esperit romàntic de Joan Alcover afirmava que l’art es nodreix dels sentiments de l’home, que tots els seus assumptes li pertanyen, ja siguin de dolor o d’alegria. Els sentiments del poeta, en tant que és home, són la matèria amb què basteix el seu gran monument poètic, perquè, a Joan Alcover, li interessava tot el que feia “olor d’humanitat”, tot el que duia “un rastre dels afectes, odis, records, aspiracions o desitjos que commouen la humana criatura.”
Amb aquest pensament estètic, Joan Alcover manifestava una assumpció profunda de la humanitat i tancava la porta a l’estil llibresc i artificiós, a la mediocritat i a la burocràcia poètica, que presidiren una època de la seva vida. I, per contra, obria la porta a l’expressió viva i autèntica del seu jo més profund, que anava acompanyada del canvi lingüístic que el col·locà als cims més alts de la poesia catalana. Joan Alcover clausurà també la llengua castellana que aleshores usava per als seus versos d’ascendència campoamoriana i descobrí totes les possibilitats que li oferia la llengua materna per a la realització plena dels seus sentiments i d’un art que vibra pel batec humà.
