Cap al tard (1909)
L’obra poètica de Joan Alcover escrita en llengua catalana fou mereixedora de nombrosos guardons en els Jocs Florals de Barcelona. El 1905 guanyà la Flor Natural amb La Serra; el 1907 el poema Dol obtingué la Viola; dos anys més tard fou premiat amb la Flor Natural per la composició lírica A la vora del Tàmesi. Per tots aquests premis florals, el 1909 fou proclamat Mestre en Gai Saber.
El gener d’aquest mateix 1909 aparegué a Barcelona el volum Cap al tard. Era el primer recull de poesies de Joan Alcover escrites en llengua catalana, on revela les seves dots literàries amb exquisidesa romàntica i notes modernistes. Les trenta-cinc composicions de la primera edició de Cap al tard anaven agrupades en quatre seccions (Cançons de la Serra, Elegies, Endreces i Juvenils), més quatre poemes que anaven solts (Reials mercès, L’Espurna, La llengua pàtria i La Creu). L’aplec traspua la sensibilitat novella del Modernisme, que sorgeix en el canvi de segle i es caracteritza per l’observació impressionista de la natura, per la imitació de les formes populars i per la reivindicació d’un art basat en la sinceritat. La humanitat que vessen aquestes composicions líriques s’avé amb la voluntat estètica del poeta, que considerava els valors humans part damunt dels valors estètics, segons confessà a la conferència Humanització de l’art (1904).
Els temes predominants de Cap al tard són el sentiment del paisatge i el sentiment civil a les Cançons de la Serra i la consciència del pas del temps i de la mort a les Elegies. Els poemes de Cançons de la Serra presenten un marcat to popular, que reflecteix la concepció estètica del poeta apuntada el 1904 a Humanització de l’Art, on proposa la incorporació de l’art a la vida col·lectiva. A les Cançons de la Serra el poeta presenta la ruralia mallorquina com una bella Arcàdia, que guarda l’essència de les tradicions ancestrals i, per aquesta raó, esdevé símbol de la pàtria. En aquestes poesies Joan Alcover capta l’existència de l’ésser humà en tota la seva dimensió de plenitud individual i col·lectiva, és a dir, com a persona arrelada a una terra i a un poble.
Les Elegies de Cap al tard són l’expressió viva del dolor del poeta per la pèrdua dels ésser estimats, als quals s’afanya per construir un monument d’amor amb la paraula, excepte a La Relíquia, on canta amb ritme verlainerià la pèrdua de la joventut i l’enyorança d’un temps de felicitat esvaïda.
La secció Endreces és un aplec de poesies dedicades a diferents personatges del món de la literatura i de l’art de la cruïlla dels segles XIX i XX. Són una recreació literària de la figura humana i artística dels intel·lectuals que retrata. En una mena d’homenatge perfila la fesomia poètica de Costa i Llobera i de Joan Maragall, de Josep Carner, de Rubén Darío, d’Emília Sureda, d’Antoni Noguera, de l’Orfeó Català, de Santiago Rusiñol, de Joaquim Ruyra i de Mateu Rotger.
Els poemes esparsos, que no estan adscrits a cap secció, tracten una temàtica variada, com La llengua pàtria i L’Espurna, on el poeta perfila el tema de la llengua i de la pàtria, o La Creui Reials mercès, on el poeta romàntic s’endinsa pel món històric i llegendari.
Amb Cap al tard Joan Alcover va assolir un lloc destacat en la comunitat intel·lectual de les lletres catalanes i, amb aquest posicionament, el 1916 fou nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Maria Antònia Perelló i Femenia.
