Inici
:: Personatge :: :: Fotos :: :: Textos :: :: Enllaços ::
Personatge



Joan Alcover Maspons
(Palma 1854–1926)

La poesia castellana
Al costat d’aquesta activitat política i durant aquesta època de joventut, Joan Alcover escrivia versos amarats de sensibilitat romàntica que seguien els tòpics literaris de l’època. Era l’inici d’una vocació que es complaïa més en la imitació dels models (com Bécquer, Campoamor o Núñez de Arce) que en la creació pròpia, perquè encara no havia trobat la pròpia veu.

Seduït per l’aura de mundanitat i per l’afany d’esser reconegut en els cercles literaris de Madrid com a poeta, Joan Alcover es decantà per la Musa castellana, que llavors considerava més poderosa i encisadora que la Musa catalana. Aquest amor jovenívol que sentí per la Musa castellana li inspirà quatre volums: Poesías (1887, augmentat en una segona edició el 1892), Nuevas poesías (1892), Poemas y armonías (1894) i Meteoros ¾Poemas, apólogos y cuentos¾ (1901).

Es tracta d’una poesia narrativa, a voltes mimètica, que usa un llenguatge prosaic i segueix la poesia de moda, entesa com un joc d’enginy i d’artifici, amarada de fragància filosòfica, amb la qual el poeta cercava més el prestigi social i literari que la vera comunicació. La poesia castellana de Joan Alcover traspassà l’àmbit reduït de la nostra illa i tengué un cert ressò entre alguns escriptors destacats de les lletres castellanes, com Menéndez y Pelayo i Juan Valera, els quals li van reconèixer les seves dots poètiques i l’estil elegant i pulcre dels seus versos, així com el respecte constant que havia sabut mantenir a les lleis de la llengua i la versificació castellanes. Encara que el 1904 fou nomenat membre corresponent de la Real Academia Española, Joan Alcover no aconseguí excel·lir en els escenaris literaris castellans.

 Maria Antònia Perelló i Femenia.

 

Torna a l'inici

 

 

Obra Cultural Balear