TEXTOS
LES ILLES BALEAR I ELS PAÏSOS CATALANS
Quant al tema concret dels Països Catalans, cal dir que l’afirmació d’aquests com a comunitat lingüística i cultural, és a dir, com a països de llengua catalana o de cultura catalana, ha estat objecte a les Illes —i molt concretament a Mallorca— d’una elaboració prou sòlida a nivell intel·lectual al llarg de més d’un segle. Tot i les reticències i reaccions més o menys pintoresques de certs pseudointel·lectuals d’alçada molt baixa, la consciència de la comunitat lingüística i cultural —o, si més no, lingüística— de Catalunya, el País Valencià i les Illes s’ha obert pas amb fermesa. Foren precisament els escriptors mallorquins del segle XIX els qui en determinats moments defensaren en termes absoluts aqueixa comunitat. Nombrosos textos de Jeroni Rosselló, de Marià Aguiló, de Tomàs Forteza, de Josep Tarongí i de tants altres ho acrediten a bastament. I si aquesta consciència s’havia mogut dins un Olimp d’alta cultura, avui ja podem afirmar que, encara que només sigui nebulosament i tímidament, ha davallat al carrer.
En canvi, el concepte de Països Catalans com a alternativa política vàlida per a les Illes a penes ha estat objecte d’elaboració. Si prescindim d’algunes formulacions, més aviat inconcretes i a títol personal, d’alguns polítics de l’avantguerra, situats, bé dins el camp del socialisme, com Alexandre Jaume o Andreu Crespí, bé dins el liberalisme de dreta, com Miquel Ferrà o Joan Pons i Marquès, o bé dins el liberalisme d’esquerra, com Emili Darder i Francesc de Sales Aguiló; si prescindim d’això, hem d’afirmar que la consideració a nivell polític de l’alternativa de Països Catalans és a les Illes un cosa recentíssima; d’avui mateix, com un qui diu.
«Les Illes». Debat sobre els Països Catalans (1977).
L'ESCRIPTOR I LA LLENGUA
Nosaltres, emperò, els escriptors catalans, no tenim res de tot això: ni un estat sobirà ni un rerepaís lingüístic que ens pugui servir de suport, de garantia de supervivència i de plataforma d’expansió o de recuperació si calgués. Nosaltres no ens podem valer més que de nosaltres mateixos, no ens podem recolzar més que damunt la nostra pròpia tradició ininterrompuda —i prou valuosa i prestigiosa, val a dir-ho. No tenim ni Estat ni rerepaís [...]. Valer-nos, doncs, per nosaltres mateixos. I això, encara, servint-nos d’un idioma dotat d’uns registres literaris consolidats a través d’una tradició perfectament satisfactòria, però mancat encara, en uns altres registres —sobretot a nivell de determinats mitjans de comunicació: premsa, televisió, ràdio, fins i tot teatre—, d’estàndars plenament madurs i assimilats, acceptats pels mateixos parlants sense conflicte. És a dir, havent treballat condicionats per un context sociolingüístic anormal, marcat per les pautes i els prejudicis diglòssics. [...]
Escriure, doncs, en català en aquells països on això significa anar més a contracorrent del context sociolingüístic, pressuposa, abans que res, un acte coratjós, un acte de fe. És una volenterosa i aferrissada presa de partit, en la qual, tant o més que la vocació d’escriptor, entra en joc la vocació de ciutadà, fins al punt que, a l’hora de la valoració crítica, tenim inevitablement —i lamentablement— més en compte aquesta darrera vocació que no la primera, i, per allò de «pus parla en català, Déu li’n do glòria», ens veiem adesiara abocats a edificar falsos prestigis, a inflar qualitats i a encimbellar valors de cartó pedra. I això, evidentment, no és bo ni hauria d’ésser així, perquè Déu ha de donar glòria als escriptors, ha d’ésser per allò que escriuen i no per l’idioma que usen. [...]
Fet i fet, la tria de l’idioma és un problema que cal resoldre sense menystenir-lo ni frivolitzar-lo. L’escriptor dels Països Catalans es troba indefectiblement en la necessitat d’escollir entre les dues llengües en conflicte dins la seva societat: o bé la llengua que el portarà a la integració dins l’àmbit cultural propi, o bé la que el deseixirà d’ell. Considerades objectivament les coses, tant és; totes dues solucions són possibles i, per descomptat, legítimes. A ningú, no li podem exigir responsabilitats, sempre que la tria sigui honesta, sincera i obeeixi a una coherència íntima. En aquest punt, l’escriptor només respon davant ell mateix, i ell mateix sabrà quin és l’idioma que li va millor per donar forma a la seva obra. Ara, no ha d’oblidar mai dues coses: primerament, que l’elecció d’idioma és un problema seriós i bàsic i que del seu resultat, del seu encert o desencert, pot dependre l’èxit o la frustració d’una aventura literària, i, en segon lloc, que no poden repicar i anar a la processó, vull dir que no poden afirmar que «nosotros somos también escritores catalanes». No; escriptors catalans són aquells que escriuen en català i prou. Els altres, si voleu, podran ser admirables patriotes i ciutadans exemplars dels Països Catalans. Tanmateix, escriptors catalans no ho són; com el senyor Joan Papadimantopoulos, àlias Jean Moréas, no era un escriptor grec, o com el senyor Josep Teodor Korzeniowski, conegut com a Joseph Conrad, no era un escriptor polonès. I que consti que, en dir això, no faig cap retret a ningú ni pretenc establir cap judici de valor. A partir de tot el que hem dit, podem arribar a una primera conclusió fonamental: la situació anòmala del nostre context sociolingüístic és un factor que incideix d’una manera determinada i pertorbadora damunt el fet d’escriure en català, damunt la producció, doncs, i el desenvolupament de la literatura catalana. [...]
No hi ha dubte, d’altra banda, que sota la dictadura franquista el fet d’escriure en català significava sovint, per damunt de qualsevol altra cosa, no una actitud de fidelitat, com pot significar ara, sinó un acte de resistència, una presa de posició enfront del règim. De fet, cada cas és cada cas i cadascú és cadascú, i tot depèn del context en què està situat l’escriptor. A vegades la tria és conseqüència de l’assumpció d’aquest context i unes altres vegades del seu rebuig. Aquest darrer és probablement el meu cas personal i el del meu malaguanyat i enyorat Llorenç Moyà, que, essent tots dos de família mallorquina castellanoparlant, adoptàrem el català, entre altres coses, com a signe de revolta enfront de l’ambient, la ideologia i la formació que havíem rebut.
«Literatura i societat». De la literatura com a signe (1988).
LA IDENTITAT CATALANA
La noció de Països Catalans, és a dir, el concepte d’una catalanitat bàsica que s’entén més enllà dels límits estrictes del Principat de Catalunya i se situa al marge i per damunt de tota estructura política concreta, té arrels llunyanes al llarg de la història. A vegades m’he referit a les paraules amb què un obscur personatge de les lluites entre ciutadans i pagesos que agitaren Mallorca en el segle XV, el lloctinent Jaume Cadell, tractava d’infondre ànims a la petita tropa mallorquina que comandava: «Senyors —va dir—, pensau que tots som catalans e havem fama per tot lo món d’ésser lleials vassalls a nòstron rei e senyor.»
No hi ha dubte que quan el lloctinent Cadell recordava als mallorquins la seva condició de catalans, no al·ludia l’estricta ciutadania d’aquests —els mallorquins no eren ni són, evidentment, ciutadans del Principat de Catalunya—, sinó que apel·lava a una instància superior, a una carta d’identitat no definida aleshores damunt el mapa de regnes, comtats i senyorius —no definida, avui, en el mapa de les comunitats autònomes—, però arrelada en les consciències i fàcilment entenedora i estimulant per als súbdits del regne de Mallorca. Apel·lava, en definitiva, encara que ell no s’ho formulàs així ni en fos conscient, a la identitat cultural dels mallorquins, que és tant com dir a la seva identitat nacional.
La consciència, o més aviat la subconsciència d’aquesta identitat ha romàs al llarg del temps. A les Illes Balears, els ciutadans de l’Estat espanyol que vénen de fora han estat tradicionalment classificats en tres categories: catalans, valencians i forasters, incloent sense distincions en aquesta darrera categoria castellans, aragonesos, andalusos, gallecs, bascos, etc., tots els no catalanoparlants sigui quina sigui llur llengua i llur procedència. I aquest sistema tan simple de classificar la humanitat encara és ben vigent a les nostres illes: mai un català o un valencià no seran qualificats a Mallorca de forasters.
Hi ha, doncs, la consciència —més tost, ja ho he dit abans, la subconsciència—, de pertànyer a una comunitat, boirosa, si es vol, indefinida i esborradissa, però efectiva i certa, que no coincideix amb els límits polítics i administratius, sinó que se situa per damunt d’ells. Els membres d’aquesta comunitat no es defineixen per una adscripció política o administrativa, sinó per una adscripció cultural.
Països Catalans? I altres reflexions. 1991.
POEMES
In memoriam C. V. per a qui fou escrit,
fa temps i temps, aquest llunari.
I ara ja saps la mort, Cèlia Viñas
—ai aquell foc, foquet, cendra astorada.
Ara ja saps la mort. No et calen versos
ni ocells ni primaveres per alçar-la.
¿Ho veus? No s’ha aturat un sol rellotge
ni s’ha estremit la seda de la cala;
el vent, que desconeix la teva absència,
ajup les herbes del record...
Descansa.
Nosaltres sols, amb tota la mort teva,
reprendrem el camí.
Adéu, companya.
Llunari del port (1953)
S’estimaren, saberen...
Se querían, sabedlo.
Vicente Aleixandre
S’estimaren, saberen
la urgència del sexe com les venes
poden en un moment omplir-se d’aigua
salobre, de sol d’estiu, de peixos
saltadors.
S’amagaven
per la nit del pinar o per les tèbies
raconades de l’ombra.
Sortien, lassos,
la remor de l’oratge o el llunyaníssim
brogit de la ciutat.
En desvetllar-se l’endemà ella creia
que a l’alcova hi havia olor de roses,
i ell pensava el primer vers d’un poema
que mai no arribà a escriure.
Les noces foren de pinyol vermell.
Tenen un fill notari a la península
i una filla amb promès.
Són gent d’allò que en diuen respectable.
Tornen a casa cap al tard, lentíssims,
assaborint cansadament la tarda.
Amb una punta de frisança, els ulls
se’ls perden qualque pic entre les branques
dels arbres del carrer, com si sotgessin
un reste de verdor o de carícia.
Miren els anys, el cel, les hores seques,
el rellotge i la pols. Caminen. Callen.
Us ho diré amb paraules ben planeres… (1959)
Memòria d’un viatge
De vegades diem: la nostra terra.
Paraules escollides, aleshores,
paraules de crestall —no les de cada
dia: treball, taula, cullera—,
paraules ben cruixents i tebiones
acaronen el dring de la conversa:
paraules
per al nostre bon ús de patriotes.
I somriem, molt còmplices.
Escolteu: jo he vist la pluja
pels teulats de la vila; he vist carrers
amb fang, avars de passes; un cinema
de dissabte, amb tuf d’aixella,
tristor de cansament i dies núvols,
aixoplugat dins el capvespre
de l’alta Besalú, vila de comtes.
He vist l’or vell del Priorat; les planes
lentíssimes de l’Ebre
color de riu i sang; el dur silenci
dramàtic de Gandesa; l’enrunada misèria
de l’ínclita Morella.
He vist uns homes
de sang agadigada,
ossos humiliats d’enllà dels segles;
uns homes amb els ulls com ganivetes
per fitar el cel amarg.
Aquests homes
no diuen mai: la nostra terra,
perquè ells són
la nostra terra.
Llavores
he recordat uns cingles furiosos;
la llum de la pineda; les muntanyes de l’illa;
la flaire vellutada
dels romanins de Formentor.
Ells són, també,
la nostra terra.
La terra d’Argensa (1972)
Vine, dolça mort
pels vespres dels caragols
pels fulls del calendari
per l’hipermercat de la tarda
pel nus de la corbata
cigars suburbis ones
per la gafa d’estendre roba
per la blavor de la seva mirada
pel batec floridíssim del seu cor
llumins butà la llet que s’escalfa
cafè per a dos
els pianos mecànics del crepuscle
el fum que enterboleix la lluna
per la seva camisa de dormir
pel foc que cova en els sostenidors
i la humitat a les bragues
pels llumenarets de festa del meu amor de setembre
pel rellotge aturat pel llit
que ja no serà meu
pel carrer que ja no serà meu per la rosa
que ja no serà meva vine.
Spiritual (1991)
