LLOMPART, CRÍTIC LITERARI
Com a investigador, Llompart ha de ser considerat el fundador de la crítica literària a Mallorca. Basant-se en mètodes historicistes i descriptius, ell fou qui inicià i multiplicà els assaigs literaris de tot tipus, amb gran vocació pedagògica i difusora. La seva tasca precursora començà amb col·laboracions a Papeles de Son Armadans, dirigida per Camilo José Cela, revista en la qual Llompart va tenir diversos càrrecs, entre els quals el de gerent i sotsdirector, i on aparegueren notes crítiques i diversos articles seus. Aquests treballs han estat recollits per Pilar Arnau i Segarra i han estat publicats el 2007 amb el títol Josep Maria Llompart: Articles i traduccions a «Papeles de Son Armadans» (1956-1961).
D’altra banda, Llompart era ben conscient de la tasca divulgadora que li proporcionava la premsa insular: publicà centenars d’articles i notes crítiques a Ultima Hora o Diario de Mallorca, molts dels quals va recollir i va publicar pòstumament Maria Antònia Perelló a Els nostres escriptors (1996), El llac i la flama (1998) i Paisatges poètics del romanticisme al noucentisme (2003).
També col·laborà com a estudiós, amb major o menor intensitat, en altres publicacions com ara Vida Nova, Raixa, Cap d’Any, Lluc, Serra d’Or, Revista de Menorca, Latitud 39, El Mirall o Revista de Catalunya.
El seu treball La literatura moderna a les Balears (1964) iniciava el camí d’una crítica que volia, més que no pas valorar les obres o analitzar-ne el discurs, apropar-les còmodament al lector; una mena de manual historicista amb vocació divulgadora i alliçonadora al qual se sumarien La literatura mallorquina contemporánea (1973), separata de la Historia de Mallorca, coordinada per J. Mascaró Pasarius; els dos volums de Retòrica i poètica (1982), guardonats amb el Premi d’Assaig Literari de la Generalitat de Catalunya, i l’aplec de treballs La narrativa a les Illes Balears (1992).
La manca d’una tradició crítica, a més de la repressió que varen patir la llengua i la cultura catalanes per part del franquisme, enalteixen indubtablement la labor crítica de Llompart.
LLOMPART, ASSESSOR LITERARI I PROLOGUISTA
Estretament vinculada a la faceta anterior, Llompart treballà gairebé trenta anys com a assessor literari de l’emblemàtica editorial Moll. Segons Francesc Moll, «No record que durant tot aquests temps s’hagi publicat cap llibre de tema literari (donant a aquest adjectiu un sentit molt ample) que no hagi rebut com a mínim el seu vistiplau, si no ha estat ell qui ha tengut la iniciativa de publicar-lo. Això ha donat als editors la tranquil·litat de saber que, si bé no tot poden ser obres mestres, teníem assegurat un nivell digne per als títols que arribaven a la publicació.»
Un altre aspecte de la seva tasca editorial fou la preparació de diverses antologies poètiques, com Història de Mallorca cantada pels poetes (1963), prologada i antologada per ell mateix. A més, codirigí amb Miquel Àngel Riera i Guillem Vidal la col·lecció «Tià de sa Real», creada sota el patrocini del Foment de la Cultura de la Ciutat de Manacor.
Quantitativament, cal destacar el gran nombre de pròlegs que publicà. Fins ara se n’han pogut inventariar uns seixanta apareguts en volums de l’editorial Moll, a banda d’una trentena de publicats en llibres d’altres editorials, sobretot del Principat. Els seus pròlegs anaven des de l’estudi literari exhaustiu, especialment dels autors clàssics catalans, fins al text breu de compromís, en el qual sempre solia ressaltar els elements més positius de l’obra en qüestió, amb l’objectiu de donar suport als autors, sovint molt joves, en la seva tasca literària.
LLOMPART, TRADUCTOR
A banda d’algunes traduccions del francès i del català per a Papeles de Son Armadans, Llompart traduí i antologà diversos volums de poesia galaicoportuguesa: Quinze poetes gallecs (1976), Poesia galaico-portuguesa (1984), Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna (1988) i Pomes de Luis Pimentel i Celso Ferreiro (1992).
Aquesta preferència per la poesia gallegoportuguesa provenia de la seva pròpia experiència biogràfica: en aquesta llengua, i en castellà, foren les seves primeres paraules, les relacions amb el servei i amb alguns veïnats a Galícia. Perquè per a Llompart el gallec fou “una llengua que, de gran, havia d’estimar amb tota l’ànima”.
Segons Encarna Viñas, la seva esposa, Llompart gaudia traduint, per a ell era un exercici filològic molt enriquidor, i si les circumstàncies històriques li ho haguessin permès, s’hauria dedicat preferentment a la traducció i la poesia. Però eren uns altres temps.
LLOMPART, ACTIVISTA CULTURAL COMPROMÈS AMB EL PAÍS
Totes aquestes facetes deixen entreveure una clara vocació pedagògica, però també un ferm caràcter reivindicatiu a favor dels drets culturals i nacionals. Llompart, com molts altres intel·lectuals catalans del moment, visqué els temps finals del franquisme com una porta entreoberta cap a la llibertat. La seva contribució cívica al procés de recuperació dels drets democràtics durant els darrers anys de la dictadura i els primers de la transició és d’un valor inestimable, encara més si tenim present l’absència d’antecedents catalanistes i esquerrans en el seu entorn. Fou la relació amb Encarna Viñas i la seva família (el seu pare havia estat depurat durant la Guerra Civil) i l’amistat amb Miquel Llodrà (que tenia una biblioteca amb molts de llibres editats abans de la guerra i li proporcionà, entre d’altres, la lectura de La nacionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba) allò que li va facilitar el contacte amb altres idees.
El 1966 Llompart impulsà i coorganitzà les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la (1966-1968), els objectius de les quals definí. A més, hi llegí dues conferències fetes per ell mateix. El 21 de maig de 1968, durant els aldarulls provocats per la prohibició de la conferència d’Antoni Serra, fou detingut per la policia, fitxat i interrogat als soterranis del Govern civil juntament amb altres assistents. Va ser la primera detenció d’intel·lectuals antifranquistes a Mallorca des de 1939. Molts d’ells acabarien ingressant al PCE, però Llompart, que s’hi sentia proper en aquells moments, li retreia «l’esquematisme dogmàtic amb què afronta el problema de les nacionalitats de l’Estat espanyol, les reticències amb què planteja aquest problema a nivell de les Illes, la resistència a admetre els Països Catalans com a possible marc del nostre desenvolupament nacional, una certa suspicàcia a l’hora d’identificar la lluita per l’alliberament de la classe treballadora amb la lluita per l’alliberament de les nacionalitats» (Nostra Paraula, 20-01-1977, pàg. 7). Malgrat tot, col·laborà en diverses ocasions amb el partit, gràcies a la seva relació personal amb Esperança Bosch.
L’estiu de 1968 assistí al «contuberni de s’Arracó», al qual participaren polítics i intel·lectuals dels Països Catalans, com ara Joan Fuster o Miquel Coll i Alentorn. També prengué part en la Junta Democràtica de les Illes. El 1969 la policia escorcollà el seu domicili del carrer de Llorenç Riber de Palma.
Llompart contribuí al naixement de diverses formacions polítiques i assistí a múltiples reunions clandestines. Així, com a representant del GASI (Grup Autonomista i Socialista de les Illes) tingué una participació destacable a l’Assemblea Democràtica de Mallorca, constituïda el juliol de 1976. Participà a la presentació del Manifest Socialista i Autonomista de 1977, i, a les eleccions d’aquell mateix any, donà suport a la candidatura d’Unitat Socialista, juntament amb altres intel·lectuals com Gregori Mir o Jaume Vidal Alcover. També el 1977 intervingué en l’acte d’homenatge a Gabriel Alomar, amb motiu del trasllat de les seves despulles des d’Egipte. Col·laborà activament en l’organització de la gran Diada per l’Autonomia del 29 d’octubre de 1977. Al final de la manifestació, Llompart llegí un escrit (que no havia sortit de la seva ploma), amb referències a la llengua catalana com a idioma de Mallorca, que fou rebutjat amb una espectacular xiulada per part del públic que reclamà «Mallorquí, mallorquí, mallorquí!», a la qual cosa Llompart respongué espontàniament, i fent ús de la megafonia: «Català, català, català!» Finalment, els crits d’«Unitat» apagaren aquesta dissidència lingüística.
Amb el progressiu restabliment de les llibertats democràtiques, Llompart minvà la seva participació en la política de partit, si bé ho compensà amb una presència creixent en actes reivindicatius de tot tipus (culturals, sindicals, ecologistes), i amb la seva col·laboració creixent en la premsa insular. Especialment a partir de 1976 i fins a mitjan anys 80, Llompart publicà centenars d’articles sobre aspectes culturals, històrics, lingüístics i literaris relacionats amb la catalanitat de Mallorca. El 1977 fou elegit president de l’Obra Cultural Balear —si bé ja n’era president en funcions des de l’any anterior. En un context polític marcat pels avanços en matèria d’autogovern i en què era possible fer una passa més en la reivindicació, Llompart incorporà nous elements a l’entitat, així tancà el triangle: si fins llavors les demandes de l’OCB havien estat eminentment la llengua i la cultura, ara s’hi afegia la nació.
El 1983, essent encara president de l’OCB, fou elegit vicepresident per les Illes Balears de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, càrrec que ocupà fins al 1987.
El seu carisma, la seva fermesa ideològica i la seva dignitat moral i intel·lectual varen contribuir al fet que Llompart participàs, durant els darrers anys de la seva vida, en multitud d’actes reivindicatius a favor de la cultura i la identitat nacional.
Pilar Arnau i Segarra